Banca: negoci i reputació

La banca no gaudeix d’una excessiva bona reputació entre la societat. Malgrat que, en els últims anys, el sistema bancari espanyol ha incorporat millores en les seves pràctiques i ha sanejat balanços i ha reforçat la seva solvència, encara perdura el record de la crisi i del rescat financer i, més recentment, les protestes pel tancament d’oficines i caixers i la fractura digital que pateixen col·lectius com les persones grans. Tot això genera un caldo de cultiu d’insatisfacció que, en any electoral, alimenta els populismes, simplificant discursos i portant a conclusions de vegades inexactes.

És previsible el malestar ciutadà davant informacions que parlen de l’empobriment de la societat per l’augment dels preus, especialment quan coincideixen en el temps amb altres informacions sobre els beneficis rècord de la banca i de les companyies energètiques. Cal recordar que, com a negocis que són, les grans companyies busquen la màxima rendibilitat i que això, per a l’economia d’un país, no és necessàriament negatiu. No obstant, que no s’hagi de demonitzar les grans empreses pel mer fet de ser-ho no significa que no hàgim de tenir una visió crítica sobre les seves accions. Sobretot quan l’alerta ve d’un organisme tan poc sospitós d’anticapitalista com el Banc Central Europeu (BCE). 

Primer va ser Luis de Guindos, vicepresident de l’autoritat monetària, el que va insinuar fa uns mesos que els bancs havien de començar a remunerar ja els clients pels seus dipòsits, d’acord amb la pujada dels tipus d’interès. Aquesta setmana passada va ser la seva presidenta, Christine Lagarde, la que en una entrevista va apel·lar a la «sensatesa» de les entitats bancàries i va animar els clients a canviar-se de banc si no els pagaven pels seus dipòsits. El BCE té especial interès que això passi, perquè fomentar l’estalvi ajuda a rebaixar la inflació, que és la seva principal preocupació ara mateix.

De fet, la millor retribució a l’estalviador hauria de ser l’efecte beneficiós de la pujada dels tipus d’interès decidida pel BCE. El que és perjudicial és l’encariment dels préstecs, amb la pujada de les hipoteques com a exemple més aclaridor. Que els ciutadans només percebin la part negativa de la pujada de tipus és difícil d’entendre. Les justificacions que donen les entitats bancàries quan se’ls pregunta per això –això és, que durant els gairebé vuit anys en què els tipus d’interès van estar a zero o en negatiu van estar perdent diners– s’esllangueixen quan es compara la seva situació a escala europea. Les estadístiques del BCE reflecteixen com, mentre en altres països ja es remuneren els dipòsits, a Espanya fins i tot es va reduir l’interès dels nous. El sector financer espanyol és un dels que més es beneficien de la pujada dels tipus del BCE, perquè mentre que els ha traslladat ràpidament als crèdits, està retardant el màxim fer-ho amb els dipòsits. Cert que amb l’elevat nivell de liquiditat de què disposen (la pandèmia va fomentar l’estalvi) no tenen cap pressa a fer-ho, però aquesta actitud no ajuda gens en la seva valoració social. I els resta credibilitat quan alhora es presenten com a víctimes de l’impost temporal sobre els beneficis de la banca, creat justament per pal·liar els efectes de la inflació.