Le Fumoir | Article de Javier Puga Llopis Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El carreró dels Oblidats
Amb prou feines es dediquen línies a la generació nascuda entre els anys 30 i 50 del segle passat, aquesta lleva que ha sigut pont entre cataclisme i postmodernitat
S’ha escrit molt sobre la generació que va fer la guerra civil, amb tota la dosi de cruesa dolor, fratricidi, exili i epopeia que aquest trauma històric va suposar per a aquells que els va tocar viure el 36. Se li ha dedicat fins i tot una Llei de Memòria, de la qual potser en parlaré un altre dia. No obstant, amb prou feines s’ha dedicat una línia dels nostres episodis nacionals als fills d’aquell milió de morts que va calcular Gironella. Aquesta és la generació dels meus pares, que, en temps de ‘boomers’, mil·lennistes i ‘centennials’ ni tan sols té nom, i el seu DNI va des de finals dels 30 als primers 50. És, en certa manera, una generació perduda i non-dita, una lleva de cotitzadors sense cap referència a la Viquipèdia o la literatura, un arc humà que travessa la història recent d’Espanya, del refugi antiaeri a la discoteca. A aquesta lleva que ha sigut pont entre cataclisme i postmodernitat li van canviar el decorat mentre es representava la funció de les seves pròpies vides. Es van criar en aquella Espanya d’‘El florido pensil’, on encara cuejava la cartilla de racionament i s’instruïa en el nacionalcatolicisme.
Com en una foto de Masats, aquells nens de la Victòria intentaven fer un túnel a un seminarista amb sotana al solar d’aquell país en ruïnes. A les nenes encara els couen els calbots que les monges els aplicaven amb un anell massís al cap, perquè, entre les presses i la pubertat culpable, no s’havien senyat com Déu mana al passar per davant del Santíssim, al passadís d’una escola amb olor de Zotal. És la generació que, ja de merèixer, escoltava els Beatles gairebé sense parlar anglès, i es ficava mà amb música d’Adamo en versió no original. Quan estaven decidint què volien ser de grans, van veure amb alegria i estupor com el món es capgirava, i de la tonsura passàvem al serrell, de la franel·la a la pana i del ‘Montañas nevadas’ a la tabarra maoista. De sobte, tot estava permès i tot era incògnita. Després de rebre’s a la facultat, amb la palanca d’un albir escàs d’opcions de vida, com el d’una lleixa d’economat de la Polònia comunista, van moure Espanya on està avui.
Entretots
El meu homenatge va per a aquells que no van treure pit de gestes ucròniques que només es van produir al conte que alguns van recitar sense palinòdia, ja que ni tots van córrer davant dels grisos ni tots estaven de copes al Bocaccio mentre Franco agonitzava, i no per això eren pitjors. Per a molts, llavors ja era tard per a carreres que no fossin Dret o Camins. Casats i amb el seu primer nadó a coll, la seva preocupació fonamental era treure’s una oposició o arribar a final de mes gràcies a alguna feineta de moltes hores a una oficina amb aroma a Ducados i tacatà d’Olivetti. És l’última generació que s’ha cuidat dels seus pares com mana la tradició de tot arreu on la humanitat encara pinta alguna cosa; la que, amb un ull en els nostres avis, va desfigurar les fronteres d’aquest país que és el passat, per dibuixar les del món nou que només ells imaginaven per als seus fills. Van desbrossar un manglar matxet en mà per crear un recés on dipositar-nos, mentre el seu dia a dia estava dedicat a pagar un Mini o una tele a terminis, buscar una escola diguem-ne anglesa on educar-nos, i portar les muscleres i la llibreta d’estalvis amb la màxima dignitat possible en aquells 80 que van ser, alhora, terra ignota i arcàdia feliç.
Aquesta generació de postguerra es va veure atrapada, per la gràcia de Déu, entre la Guerra Civil i els ‘25 años de paz’, la beateria i l’alliberament sexual, el referèndum del 66 i el del 2017, el record petri de l’imperi i la realitat aquosa de la globalització, i entre una infància que –malgrat les estretors i el que avui els volen fer creure– recorden feliç, i una vida adulta de referències desenfocades en la qual sempre van tenir el pas canviat al txa-txa-txa que els va tocar ballar. Són un exemple de sacrifici que mereix tot el nostre reconeixement, i, si no una llei o una plaça, sí almenys dedicar-los un carreró dels Oblidats que els recordi, amb una fornícula on puguem portar flors fresques i eterna gratitud quan ja no estiguin entre nosaltres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
