Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Corrompre és molt fàcil
El polsim de corrupció sempre s’acaba convertint en una allau. Genera inseguretat jurídica, deteriora el sistema i corroeix la política
Ja sabem que falta severitat i meritocràcia en la vida dels partits polítics. L’opinió pública s’escandalitza amb els corruptes, però encara hi ha gent que diu que una mica de corrupció greixa les corrioles del sistema. En realitat, aquest polsim de corrupció sempre s’acaba convertint en una allau. Genera inseguretat jurídica, deteriora el sistema i perjudica la política. Si els partits polítics acaben fent fora cada ‘tito Berni’ respectiu, és més per pressió ambiental que per principi selectiu. Això fa que el sistema democràtic es buidi de contingut. Sense regeneració, com passa amb tanta opinió pública ‘low cost’, la clonació de ‘Tito Berni’ és gairebé immediata. La vida pública es desmembra. Ben al contrari, més cohesió significa més lleialtat a la norma i, per tant, menys corrupció.
La presumpció d’innocència no perillaria pel fet que els partits polítics practiquessin un escaneig continu dels candidats, amb detectors d’excrements i d’ADN incivil. Hi ha hagut personatges com ‘tito Berni’ en tots els partits, de Millet a Unió Mallorquina, al PP i al PSOE, a Convergència. En tots. Fins i tot és formulable una especificitat de la corrupció per illes, comarques o regions globals. Alí Babà tindria avui el seu tresor en un ‘offshore’. Cada triler es disfressa d’algoritme. El sigil propi del delicte s’abandona per l’iPhone. Això encoratja el despotisme tou i la depreciació de les llibertats. Corrompre i corrompre’s és massa fàcil.
El corrupte opera en una bombolla que li sembla inviolable, com una cristal·lització. Creure’s invulnerable el fa més agosarat. L’esquer consisteix a oferir una proporció il·lusòria entre risc i benefici. Aquí tenim els nous bruixots de la política, disposats al ‘tocomotxo’. Fiquen mà a la butxaca dels contribuents i es fumen un puro o es fan una ratlla de cocaïna. S’incrusten en les costures íntimes d’un partit que no ha escrutat prou els seus orígens i la seva trajectòria. Així, per falta de refrigeració, els partits s’anquilosen.
Entretots
Suposar que tots els polítics són iguals és un mal col·lateral de la corrupció. En aquests casos, l’exemplaritat no és tan sols un objectiu, sinó que també és un mètode. De les institucions s’espera la transparència que acaba per donar-los ‘autorictas’ i és per això que sense pluralisme competitiu la democràcia fracassa, com és flagrant en la corrupta Rússia de Putin i a tants punts del planeta.
D’altra banda, no tota la culpa és dels polítics. En una política de rodalia, abunden els votants que, tot i saber que el candidat és corrupte, li donen el vot, com un sistema de barata, perquè prefereixen un polític deshonest que és actiu a l’hora de redistribuir rendes i privilegis, encara que això impliqui una conducta il·legal o delictiva. És més llépol que l’actor polític íntegre, que no promet beneficis concrets perquè el seu objectiu no és fer prevaler interessos particulars, sinó l’interès general, el bé comú. Quan vota polítics per un incentiu de vot a canvi d’algun favor personal directe, el votant també és ‒almenys moralment‒ responsable de la corrupció. Hi ha gent que diu que la democràcia és molt cara. La corrupció és més cara.
