Susana Díaz: la tertuliana expectant

Però la debilitat certa de Juan Espadas, secretari regional dels socialistes, la forta vocació política de Susana Díaz i els molts partidaris que conserva, aconsellen no prendre el míting de Villanueva del Rosario com un cas aïllat. Díaz coneix el partit a la perfecció i sap noms, vides i hisenda de l’últim secretari d’organització de l’última agrupació de qualsevol llogarret andalús. No és que controli els ressorts, si els controlés no hauria perdut les primàries davant Espadas, però el seu cuquet polític no mereix aquest diminutiu, la seva ambició està intacta, les seves ganes de venjança (o, més ben dit, de revenja) es mantenen i si a les municipals el PSOE andalús, i a les generals, s’enfonsa o no compleix expectatives, molts ulls es fixarien en ella. Fins i tot aquells ulls fascinats amb promeses d’Espadas i que no van dubtar a trair-la. En no poques províncies andaluses, la direcció del partit és fruit d’un pacte entre els afins a Díaz i els renovadors o espadistes.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Susana Díaz torna com torna la màniga curta ara que la primavera s’insinua, torna pensant que ha passat el seu purgatori, el seu ostracisme i el seu càstig. Un ostracisme que ha procurat, acceptant ofertes televisives, que no sigui una desaparició. La política va perdre una pura sang però el tertulianisme va guanyar una comentarista fresca i molt menys sectària del que ho era quan tenia poder polític. Díaz, que si no s’implica més en la campanya de les municipals és perquè té el seu pare, per qui sent devoció, malalt, exhibeix dues ferides. Dues primàries. La que va perdre amb Sánchez i la que va perdre amb Espadas. La primera va cicatritzar. La segona l’hi recorden per bé o per mal encara que no ho vulgui. Díaz aprofita bé els seus dies a la cort madrilenya, com a senadora, cultiva algunes relacions, papalloneja, es deixa veure en segons quins llocs i fòrums mentre va sumant fites al seu currículum perquè aquest no pari abruptament en «va perdre la Junta d’Andalusia per al PSOE».

Als seus 48 anys, filla i neta de lampistes, sevillana i trianera orgullosa i torremolinenca d’estiuejos, mare i catòlica, Díaz espera el seu moment però viu un bon moment. Milita al PSOE des dels 17 i un dels seus grans mentors va ser José Antonio Griñán. Aquest li va contagiar, una miqueta, la seva passió pel cine i pels llibres i fins i tot li va fer arribar fa molts anys una llista d’imprescindibles. Es va llicenciar en Dret amb calma i excepte ara, pels emoluments televisius, no coneix el que és una nòmina privada. Rosari de càrrecs, els passadissos de les agrupacions com a veritable universitat. És sagaç i bromista, sap canviar el registre segons l’interlocutor i potser ha entès que aquesta actitud impostada per agradar a tothom no agrada a tothom. No sabem si ha anat a la RAE a demanar que esborrin del diccionari la paraula ‘primarias’ o si és de les que pensen (havent estat dues vegades vençuda) que a la tercera va la vençuda. Segurament li deuen agradar més les aclamacions que les votacions, sobretot perquè sí que hi va haver un moment en què la seva figura va presentar traces d’idolatria. Si Pedro Sánchez a final d’any retingués el Govern tornarien les clares orenetes a suggerir el seu nom per a un ministeri. Potser. Susana Díaz té una capacitat política que supera la de la majoria dels que envolten Sánchez. Tot i que en política no es tracta de ser el millor. De vegades n’hi ha prou amb tenir menys supèrbia.