¿Cap on vas, feminisme?

¿Cap on va un feminisme, en el dia d’avui, en què tenim convocatòries de partits d’esquerra com el PCE que diu «escombrant el patriarcat» o de Compromís amb «8-M; criar, cuidar, curar»? Sembla que encara no ens hem assabentat que la lluita feminista va en sentit contrari als missatges de l’antiga i franquista Secció Femenina, que la dona és molt més que escombrar, i molt més que criar, cuidar i curar. Que, precisament, si demanem polítiques públiques per a la igualtat i per a la conciliació és perquè ni les tasques domèstiques, ni les cures ni la criança caiguin sempre sobre les nostres espatlles. Que som molt més que això i que no som les germanes de la caritat, perquè no tenim obligació ni de cuidar ni de curar. El feminisme és un moviment de reivindicació de drets, no un moviment assistencial.

Cap on va un feminisme davant una Comissió 8-M que diu que la llei de paritat no va tant amb elles com preocupar-se pels terres enganxosos, o que diu sobre la prostitució que és un «debat obert, apostem per escoltar-nos totes, amb respecte i sororitat». Doncs tenim un problema perquè es pot defensar la precarietat, la pobresa i la denúncia exprés dels terres enganxosos i, alhora, reclamar que més dones trenquin sostres de vidre perquè hi hagi més referents i més espais. Si no es trenquen espais a dalt sí que condemnem moltes més que estiguin a baix i en aquests terres enganxosos per sempre. I tenim un problema encara més greu si només escoltem una part interessada en la prostitució i no les víctimes. Hi ha un problema greu si mentre ara mateix, quan una dona està sent penetrada per tots els orificis del seu cos, nosaltres pensem que tenim tot el temps del món per debatre. Perquè cada dia de «debat obert» és un dia de condemna per a les dones explotades que deixem soles. Perquè si donem exemple de sororitat, aquesta es demostra amb fets. ¿Respecte entre nosaltres, diuen? Respectar és defensar-les davant la prostitució, que justament és la falta de respecte més gran a la dignitat de les dones. Fa anys i anys que perdem temps, i els proxenetes forrant-se. Que si les sufragistes o Clara Campoamor aixequessin el cap i veiessin algunes declaracions es posarien a plorar.

Notícies relacionades

Enquesta: La majoria dels espanyols rebutgen la llei del ‘només sí és sí’ després de les rebaixes de condemnes a violadors

El Govern central aprova l’avantprojecte de llei de paritat

¿I cap on va un feminisme que es diu inclusiu i obert al debat però que, quan escolta la paraula ‘abolició’, mana callar aquestes feministes? Amb amenaces o acusacions falses. I que, per a això, fins i tot són capaces d’utilitzar persones més vulnerables per fer plantejaments masclistes i contraris a la seva agenda. ¿Cap on va un feminisme que integra altres lluites en la seva però que, quan és el dia d’altres, no hi ha ni una bandera feminista en representant-les ni les seves víctimes parlen? 

Hi haurà qui es pregunti el perquè d’aquesta pregunta tan repetida a l’article, però justament les víctimes de violència de gènere, que se senten molt soles, em van dir en diverses ocasions aquest any: ¿per a què em serveix el feminisme? I davant cada víctima que es fa aquesta pregunta, perquè no troba resposta del sistema, estem davant un fracàs. Jo ja no puc respondre. Perquè jo tinc clar què és el feminisme i d’on venim, el que no sé és si els que diuen representar-lo ho tenen tan clar o potser, i encara pitjor, tenen clar en què convertir-lo.