Les llàgrimes de Pau Gasol

És difícil valorar a Espanya la dimensió del que es va viure en una cerimònia emotiva, en la qual el malaguanyat Kobe va ser molt present. Va ser el seu mentor, el seu amic, el seu referent. És comprensible que Pau Gasol s’emocionés i se li escapessin les llàgrimes. Però en l’esport nord-americà no hi ha un honor més gran.

 

L’homenatge que va rebre dels Lakers no deixa de ser la conseqüència de 20 anys de transitar per l’excel·lència. No s’entendria el bàsquet espanyol del segle XXI sense la seva referència i és indiscutible que el seu nom apareix ja com un dels millors de la història de l’esport al nostre país, la qual cosa no és poc tenint en compte que en aquest Olimp apareixen figures com les de Rafa Nadal, Alonso, Indurain, Carolina Marín, Mireia Belmonte, Marc Márquez o Andrés Iniesta.

 

Pau Gasol va ser pioner i va obrir un camí que d’altres van seguir, però no només dins de la pista. També, fora, per la seva implicació per ajudar els joves i per millorar la societat. Ho va fer des de la seva etapa a Memphis, implicant-se amb l’Unicef, o amb diversos hospitals també a Los Angeles o a Chicago. I ara des de la seva fundació. Des dels seus inicis, va voler demostrar que no hi ha metes impossibles i que només cal creure i empènyer.

 

Els seus ‘haters’, que també els té, critiquen la seva excessiva correcció. Però no hi ha postureig en Pau Gasol. Només empatia. Sempre ha tingut afany de millorar i explorar els seus límits en tots el sentits. En la selecció va aconseguir crear un ambient especial. El terme ‘família’ va néixer de la seva implicació per cohesionar un grup únic, al qual va transmetre el seu gen competitiu. A Memphis va demostrar que era capaç de caminar sol pel camí. I als Lakers, que el seu sostre era el cel.

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No necessitava abraçar-se a Kobe per justificar la seva presència a Los Angeles. Els Lakers el necessitaven. Entre les dues estrelles va sorgir una relació sincera, que es va anar consolidant amb el temps i que ara, sense Kobe, continua igual de forta amb la seva família. La presència de Vanessa Bryant al seu costat, en la retirada de la samarreta, no era impostada. Com tampoc ho van ser les seves llàgrimes.

«Ni en un milió d’anys ho hauria imaginat», va dir visiblement emocionat. Si hi ha llàgrimes de satisfacció eren les seves, perquè ha arribat més enllà dels seus somnis i perquè ho ha fet envoltat dels seus, de la seva família, dels seus amics. Ara recull el que amb tanta cura va sembrar.