8-M | Avui, demà i sempre: és cosa de tots

De la mateixa manera que el Dia de la Infància no el celebren només els infants, sinó els seus pares, mares, familiars i tutors; o el Dia del Càncer o el Dia de la Sida no el celebren només aquells que pateixen les maleïdes malalties sinó tots els que hi lluiten al voltant dels malalts/es, com són llurs famílies, metges/metgesses i infermers/es.

A Espanya, el 8 de març del 1910, la dona va accedir a l’ensenyament superior en igualtat de condicions que l’home. I, després d’una llarga història per fixar un Dia Internacional de la Dona, que a Alemanya, Suècia i Rússia es va commemorar per primer cop el mateix 8 de març de 1914 (tres anys mes tard de fer-ho per a la Dona Treballadora), les Nacions Unides van acabar per fixar la data l’any 1975. Aquesta ha estat una lluita que es va iniciar fa més d’un segle amb accions plenes de coratge, èpica i un cert heroisme, i que a data d’avui hauríem de reivindicar des de la transformació de la societat, amb passes que permetin anar transicionant de forma eficaç, i sense nous capítols de lluita èpica, cap a un model convivencial més igualitari, en què la dona jugui el mateix rol que l’home, sense diferències.

El Dia de la Dona és dia de reivindicació per a la igualtat de rols en la nostra societat entre homes i dones. I d’aquest objectiu en deriven tants altres, des del respecte a la llibertat de decisió de la dona fins a l’encara massa sovint utilització d’un llenguatge grollerament masclista, passant pel rol dels valors femenins en la presa de decisions en responsabilitats de direcció en els diferents àmbits empresarials, socials o polítics.

I aquesta és una reivindicació que ens correspon a tots; no només a la dona. No només al gènere femení. Si el Dia de la Infància només el reivindiquessin els nens i les nenes, segurament no aconseguiríem els objectius d’educació universal: perquè en el dia de la infància es pugui celebrar els actes i promoure les polítiques que permetin aconseguir els seus objectius, no faria cap sentit que ho deixéssim a les seves mans. Si el Dia del Càncer el deixéssim a les mans dels que pateixen la malaltia, sense comptar amb les metgesses i infermeres, les conselleres de sanitats o conselleres delegades de les diferents institucions clíniques o hospitalàries o de recerca, segurament avançaríem poc en la recerca de la malaltia i vies de curació.

La que celebrem és una lluita que seria un error que es deixés només en mans de les dones. És la reivindicació de tots. Seria greu que ens deixéssim endur pel seu títol i ens arribéssim a creure que només correspon a la dona. És un dia en el qual tots ens hi hem de sentir compel·lits, en el qual tots hem de voler participar-hi i endur-nos un missatge clar i determinat perquè aquesta lluita sigui la de tots i durant tot l’any.

Notícies relacionades

Gràfic | Llei del ‘només sí és sí’: així queden les condemnes per delictes sexuals

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

La nostra societat, que volem que sigui sostenible i diversa, només aconseguirà ser-ho si tots i totes hi estem representats en igualtat, si tots i totes hi participem i podem decidir des de les mateixes capacitats i reconeixements.

I si encara avui les enquestes i les xifres indiquen que són els homes els que ocupen els càrrecs amb més alta responsabilitat en les diferents institucions, escoles, centres mèdics, administracions públiques, agències o empreses, aleshores són (som!) tots els homes els que hem de fer-nos nostra aquesta lluita per aconseguir major igualtat en la presa de decisions en totes aquestes institucions, escoles, centres o empreses. Ens correspon a tots. Avui, demà i durant tot l’any