¿Qui tem als fons europeus?

En primer lloc, una burocràcia excessiva. Les ajudes es regeixen per criteris europeus que exigeixen justificar cada euro, i el nombre de documents és aclaparador. En funció del tipus de reforma, es requereixen per sobre de la vintena de documents; documentació que provi la realització de les obres i que han tingut l’efecte desitjat en termes d’eficiència energètica.

En segon lloc, hi ha poca homogeneïtat entre les convocatòries, no només d’una comunitat autònoma a l’altra, sinó fins i tot dins d’una mateixa comunitat autònoma. Això obliga les empreses a dedicar temps a estudiar-ne cada una per ser capaces d’explicar-les als seus clients potencials, i hauran de pagar al voltant de 500 euros per les gestions.

En tercer lloc, el procés de tramitació i resolució de l’expedient, execució de les obres i cobrament de la subvenció tampoc està exempt de dificultats. En les tramitacions d’expedients hi ha un coll d’ampolla i l’administració pública triga a contestar. Pot ser que falti documentació o que es conclogui que el projecte no compleix les condicions necessàries. I, al final d’aquest camí, com que les convocatòries són fins a «finalitzar pressupost», si vas massa tard, et quedes sense subvenció.

En resum, per a un canvi de finestres: primer, entendre la convocatòria o pagar perquè la gestionin; fer la paperassa; presentar el projecte; portar a terme la reforma; pagar la reforma; creuar els dits perquè el projecte compleixi tots els requisits; resar perquè encara hi hagi pressuposat dins del programa, i esperar mesos per cobrar la subvenció. Aquest procés requereix certa solvència econòmica. Aquelles famílies –i són moltes– que econòmicament viuen al dia no es poden permetre aquesta inversió. Amb això es genera el que es coneix com a «prima de pobresa»: si un està en una situació més folgada econòmicament, acaba pagant menys. Mentrestant, altres famílies no hauran pogut fer la inversió i continuaran assumint factures més elevades d’electricitat i gas. I no, no estem parlant només de famílies vulnerables, sinó de milers de llars que no tenen prou estalvis per finançar la inversió i esperar mesos a cobrar la subvenció.

Notícies relacionades

Brussel·les autoritza el pagament de 6.000 milions més dels fons europeus a Espanya

Twitter era una cerveseria de Múnic

Alguns ajuntaments catalans han posat en marxa programes públics per facilitar que aquestes ajudes arribin a comunitats desfavorides. Sobretot per a aquells programes de rehabilitació d’edificis sencers i de col·locació de plaques solars. I aquí és quan entra la problemàtica de les comunitats de veïns i el que costa posar-se d’acord, perquè la situació econòmica d’uns i d’altres pot ser dispar. Existeixen comunitats de veïns en les quals s’entra amb la llum del mòbil, perquè no hi ha acord per pagar la llum de manera comunitària. Quan s’acosta un tècnic públic a explicar una convocatòria europea en la qual cadascú ha de pagar alguns milers d’euros per endavant o mitjançant accés a préstecs com una inversió que poden recuperar en uns anys, són dues realitats que no s’entenen.

No és un problema de fàcil solució perquè els diners públics s’han de gastar amb responsabilitat, però es requereixen formes imaginatives que ajudin a pal·liar aquestes dificultats i que simplifiquin el risc que suposa aquesta inversió.