La renda bàsica ofereix resiliència: ¿per què els socialistes s’hi oposen?

Les persones d’esquerres, sobretot aquelles que es fan dir socialistes, ofereixen el millor de si mateixes quan són fidels als seus valors i recolzen mesures que donen als ciutadans seguretat i benestar, fins i tot quan no els proporcionen un avantatge electoral. Sempre ofereixen la pitjor d’elles quan actuen de manera oportunista, intentant obtenir un avantatge polític de situacions concretes.

La qüestió que els socialistes a Catalunya s’haurien de preguntar ara mateix és: ¿ens estem oposant al Pla pilot de renda bàsica universal per principis o per raons oportunistes?

Per als que no hi estiguin familiaritzats, el Govern té pensat proporcionar a una mostra aleatòria de ciutadans una renda bàsica modesta, sense condicions, per determinar si proporcionaria a la ciutadania seguretat bàsica i una capacitat més gran per reduir l’estrès i reprendre el control sobre les seves vides. Reduiria, sense cap tipus de dubte, la pobresa i la inseguretat econòmica. Els socialistes s’han alineat amb la dreta per oposar-s’hi.

Sabem que milions de persones a Catalunya, a Espanya i a Europa pateixen pobresa i inseguretat social i econòmica crònica. També sabem que les enquestes d’opinió han mostrat que la majoria de la gent recolza una renda bàsica. Qualsevol persona que es consideri d’esquerres voldria que la gent eviti la pobresa i la inseguretat.

És el moment de la integritat. Alguns socialistes poden afirmar o creure que el govern a Madrid ha introduït polítiques que combaten la pobresa i la inseguretat. Però qualsevol persona que sigui objectiva i que conegui una mica la realitat sabrà que milions de persones viuen amb inseguretat crònica. Molts reconeixeran que el precariat a Espanya ha crescut dramàticament.

El govern espanyol va introduir l’ingrés mínim vital (IMV) el 2019. Suposadament, havia de posar fi a la pobresa absoluta. Malgrat que va ser una modesta millora de la situació prèvia, no va fer res remotament semblant del que els seus partidaris van dir que faria. El precariat espanyol ha continuat creixent, amb milions de persones experimentant inseguretat econòmica crònica. L’IMV no és una política progressista perquè està basada en la condicionalitat: condicionalitat per veure si algú és pobre abans de donar-li una ajuda, i només donant-la si són pobres. Això significa, en primer lloc, que el govern s’hi ha de ficar, espantant algunes persones i estigmatitzant-ne d’altres, que passen vergonya. En segon lloc, és estrany, ja que es basa en els ingressos de la llar d’una persona molt abans que puguin sol·licitar-la.

També significa que l’estructura crea el que els científics socials denominen «trampa de la pobresa»: si només pots obtenir una ajuda si demostres que ets pobre, llavors, si intentes incrementar els teus ingressos per deixar la pobresa, perds l’ajuda. Per a moltes persones, això significa que amb freqüència perdran, més que guanyaran. O significa que, a la pràctica, hauran d’enfrontar-se a una taxa marginal del 80% o més. Això és el que s’ha descobert a tots els països en els quals les ajudes condicionades «focalitzades» en els pobres han sigut implementades. El resultat és que la gent llança la tovallola a l’hora d’intentar incrementar els seus ingressos del treball, perquè no hi ha cap guany, o passa a l’economia submergida, sense declarar el treball que fan.

Històricament, moltes generacions de socialistes arreu del món han après la lliçó que les ajudes socials que només són per als pobres són pobres ajudes. I encara avui, els anomenats socialistes semblen haver oblidat aquesta lliçó històrica.

Inevitablement, si el govern treballa amb unes ajudes que donen assistència només a aquells que demostrin que són pobres, les autoritats passen al següent nivell, i exclouen aquells pobres que pensen que ho són perquè és culpa seva, o perquè són mandrosos. Així doncs, es tornen més intrusius, i avancen cap a un estat policial. En el millor dels casos, es converteix en un exercici de paternalisme estatal.

Però tornem a per què els socialistes a Catalunya s’oposen a una prova que ofereix a la gent una seguretat bàsica real. ¿Podria ser que tingui por que sigui un èxit i que no rebin cap reconeixement? En aquest cas, haurien de donar-hi un suport entusiasta.

Si s’hi oposen argumentant els que creuen que seran efectes negatius per als receptors i per a la societat, deixem-los dir quins són els resultats negatius esperats. I aquí tenen un problema molt gran. Hi ha hagut més d’un centenar de proves de renda bàsica universal a altres països, incloent-ne més de 50 als Estats Units, i pilots i experiments al Brasil, el Canadà, Finlàndia, Alemanya, Anglaterra, l’Índia, Kénia, Namíbia i Gal·les. Tot i que el disseny de les proves pilot ha variat, els resultats han sigut remarcablement consistents i positius.

La gent que rep una renda bàsica com un dret, pagada incondicionalment, tendeix a informar de millores en la salut, particularment de salut mental. Se senten menys estressades i insegures, a la pràctica incrementen el seu treball i la seva productivitat al lloc de treball, i dediquen més temps a ocupar-se dels seus familiars i de la comunitat. En el cas de les dones, augmenta una sensació d’emancipació, perquè moltes d’elles adquireixen una sensació d’independència financera.

Per descomptat, hi ha d’haver ajudes addicionals per a aquells que tenen costos extres de viure, com la gent amb discapacitats. I, per descomptat també, el nivell de renda bàsica s’ha d’ajustar als recursos mobilitzats. Però no hi hauria d’haver cap tipus de dubte que en un país ric modern la renda bàsica es pot finançar. I, si fa falta, els impostos sobre les rendes més elevades podrien pujar perquè els rics ni guanyessin ni perdessin amb la transició. Tot això són decisions polítiques.

Però del que els socialistes i tothom s’hauria d’adonar és que un model universal arriba a tot el món, mentre que les ajudes focalitzades invariablement tenen el que els economistes denominen «errors d’exclusió» i no arriben a qui haurien d’arribar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha qui diu que seria millor dedicar els diners públics a combatre el cost de la vida, la inflació. Les ajudes selectives en, per exemple, el combustible i l’alimentació mai són gaire efectives i gairebé sempre ajuden més algunes persones més que d’altres. Estan subjectes a ineficiències burocràtiques. És molt millor proporcionar a la gent els recursos materials perquè puguin decidir com enfrontar-se al cost de la vida. És la manera dignificada. Tot aquell que es faci dir socialista hauria de renunciar a la política oportunista i recolzar-ho.

Finalment, deixeu-me recordar que durant la pandèmia de la covid, el grup de música Massive Attack va contactar amb mi per fer un vídeo musical defensant la renda bàsica. Em plau poder dir que en espanyol i en anglès ha sigut vist més d’un milió de vegades i que he rebut molts correus electrònics des d’Espanya de gent que diu que seria la millor manera de superar la pobresa absoluta i promoure una societat més lliure i segura. ¿De què tenen por els socialistes?