Àgora | Article de Silvia Giménez-Salinas Colomer Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La protecció dels nens i nenes a Espanya
L’administració pot retirar un menor automàticament dels seus pares o cuidadors per evitar un possible perill o perquè el perill ja s’ha demostrat
La societat no accepta que es faci mal als nens. És una societat sana. Per evitar el mal o el perill al qual els nens poden estar sotmesos, existeixen diverses formes d’actuació per part dels poders públics, en compliment del previst en la Convenció dels Drets del Nen de 1989.
A Espanya, si es detecta un possible risc greu per a un nen o nena en la seva família, l’administració de protecció pot retirar-lo automàticament dels seus pares o cuidadors per evitar un possible perill o perquè aquest perill ja s’ha demostrat. És la figura legal del desemparament preventiu, resolt i executat de manera immediata per l’entitat de protecció de menors. El nen és apartat de la seva família i ingressat en un centre o família d’urgència mentre s’analitza si el mal és definitiu o si la família pot superar aquesta situació de possible perill.
Això ha passat amb la mare de Cadis que deixava la seva filla de quatre anys sola a la nit per anar a treballar.
Entretots
La situació no és fàcil. Si la mare no treballa, no té ingressos per mantenir-se i, per tant, pot perdre la seva filla al no poder oferir-li una vida digna per al seu desenvolupament. En canvi, si el treball al qual pot accedir l’obliga a deixar la nena sola, l’està posant en situació de perill.
La menor ha sigut declarada en desemparament preventiu, assumida la tutela per l’administració, retirada de la potestat de la mare i ha passat a viure en un altre lloc. La mare comença un procediment administratiu en el qual ha de provar que les seves capacitats parentals són adequades i això implica temps, dedicació i submissió als equips de l’administració de protecció. Pot durar un any, dos o més si la mare no aconsegueix demostrar que pot fer-se càrrec de la seva filla en tots els àmbits. Caldrà analitzar les seves facultats mentals, físiques i econòmiques perquè pugui tornar a viure amb la seva filla. Mentrestant, el temps va passant i la nena s’adaptarà a la nova situació, però les seqüeles de la separació quedaran per sempre. La nena perdrà el vincle d’afecció que tenia amb la seva mare (visites d’una hora, vigilades, fins que es comprovi que la seva influència és positiva per a la nena) i mirarà de substituir-lo per l’adaptació al nou medi.
El sentiment d’abandonament d’aquesta nena quedarà patent a la seva «motxilla» i la seva personalitat quedarà marcada per sempre, encara que actualment no demostri signes. Com diuen els experts, entre d’altres Jesús Palacios, catedràtic de Psicologia Evolutiva, «els humans no estem fets per a cures col·lectives. Tot nen o nena, per desenvolupar-se, necessita almenys que una persona s’hi dediqui completament».
S’ha apartat una menor d’un perill immediat, però no és la millor solució per a la seva protecció present i futura. Només s’hauria de poder apartar el nen dels seus vincles afectius si han fracassat els suports previs a la família. El suport a la família del menor, sense la separació del nen, comporta mes risc per a l’administració però menys risc per al futur d’aquest menor. La mare, la família, és l’equilibri futur del menor i, en conseqüència, l’administració hauria de posar tots els recursos disponibles perquè aquesta nena no se separi de la seva mare però estigui protegida dels perills d’una situació precària. Només si la mare té garanties de devolució de la seva filla en un temps determinat, acceptarà sotmetre’s a qualsevol imposició, tractament o mesura que se li sol·liciti. Si no és així, aquesta mare perdrà la confiança, la nena perdrà una mare i tindrem una altra nena institucionalitzada.
