Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El que mai sabrà Maragall
Algunes seus d’ERC han aparegut empaperades amb cartells de vergonya. L’alcalde olímpic mai sabrà que la política de la infàmia continua engendrant fills
Octubre del 2007, recinte de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. Davant un núvol de periodistes i acompanyat de la seva dona, Diana Garrigosa, el que era alcalde de Barcelona i president de la Generalitat comunicava que tenia Alzheimer. «En els últims temps s’han estès rumors, de vegades interessats i no sempre amb afany científic», va pronunciar Pasqual Maragall. Llavors tenia 66 anys. Com més tard relataria en la seva biografia ‘Oda inacabada’ (RBA, 2008), amb l’anunci pretenia que ni ell ni la seva dona revisquessin la campanya sobre el seu presumpte alcoholisme.
El rumor es va estendre amb virulència. Els primers senyals van aparèixer el 1983. Durant els deu anys següents, pocs barcelonins no van sentir parlar de l’‘alcalde borratxo’. La mala dicció del polític, el seu aspecte descurat i la seva despreocupació inicial pels temes de protocol, afavorien la llegenda. Com assenyalen Luis Mauri i Lluís Uría a ‘La gota malaya’ (Península, 1998), els socialistes van situar l’inici del rumor en l’àrea municipal de sanitat, un dels col·lectius que havia encaixat pitjor la reforma administrativa impulsada per Maragall. Però la seva extensió sistematitzada apuntava «a alguns quadros intermedis de l’aparell convergent i a la seva branca juvenil, la Joventut Nacionalista de Catalunya». No només les parets i cabines telefòniques lluïen la llegenda ‘Maragall, borratxo’, també en els mítings de CiU les referències eren constants. El candidat nacionalista a l’alcaldia el 1987, Josep Maria Cullell, insistia en la idea que l’alcalde no tenia la serenitat necessària per exercir el seu càrrec. Garrigosa mai perdonaria el seu vell amic Miquel Roca que no tallés en sec la insídia a les seves files. La calúmnia va galopar sola i va protagonitzar innombrables gags humorístics a la ràdio, la televisió i el teatre. Només l’èxit olímpic va aconseguir començar a diluir la campanya de desprestigi polític.
Entretots
Tant temps després, algunes seus d’ERC han aparegut empaperades amb nous cartells de vergonya. Pasqual Maragall en primer pla. Després d’ell: el seu germà Ernest, candidat republicà a l’alcaldia. «Fora l’Alzheimer de Barcelona», escup el titular. Aquesta vegada, la campanya de desprestigi arriba a un límit de crueltat difícilment superable. Una burla, un afront insuportable als familiars de l’alcalde olímpic, però, també, contra totes les persones que, directament o indirectament, pateixen l’Alzheimer. Pasqual Maragall va voler evitar que es difonguessin els rumors, mai sabrà que la política de la infàmia continua engendrant fills.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
