Rosell i el complot antiindependentista

Una màfia que es va posar a funcionar, segons han revelat alguns mitjans, el 2012, després de la massiva manifestació de l’Onze de Setembre i just abans de les eleccions del 25 de novembre d’aquell any. Moltes són les víctimes ‒Sandro Rosell va passar dos anys en presó preventiva per voluntat de la jutge Carmen Lamela‒ que havien perdut l’esperança que algun dia els responsables ‒de tota condició‒ de la guerra bruta fossin investigats i paguessin pels seus delictes.

Dels involucrats en l’operació Catalunya, només un ha estat condemnat per ara. Es tracta d’Eugenio Pino, exdirector adjunt operatiu de la Policia. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid li va imposar un any de presó per alterar proves del cas Pujol (va intentar introduir material robat per incriminar la família de l’expresident).

Que el Jutjat d’Instrucció número 13 de Madrid comenci a investigar el cas Rosell pot ser vist com una bona notícia. Però no ho és del tot.

El cas arriba finalment a la justícia gràcies a l’afany personal de Rosell, que no ha volgut oblidar que li van robar dos anys de la seva vida. El mateix Rosell va fracassar en un intent anterior davant l’Audiència Nacional. Igualment, per fer que la causa pogués anar a parar a un jutjat d’instrucció, l’expresident del Barça ha hagut de deixar fora de la querella algun dels responsables del complot. Rosell es va convertir en objectiu de la trama que actuava al marge de la llei perquè es va considerar que el Barcelona, com a institució important a Catalunya i per la seva actitud davant del procés, havia de ser desestabilitzat.

Al marge de les dificultats i del temps que ha hagut de transcórrer, cal tenir en compte que el cas Rosell és només una petita, molt petita, part del que s’hauria d’investigar i castigar. Significa aixecar només una punta d’una catifa immensa que cobreix un abocador de porqueria. Però, malgrat que l’assumpte és una petita part del que ha passat, hi ha grans dubtes ‒que comparteixo‒ que el cas acabi tenint recorregut i conseqüències reals.

L’anomenada ‘policia patriòtica’ va ser condemnada públicament per Pedro Sánchez, que, tanmateix, ha passat de puntetes sobre l’assumpte, més enllà de reactivar ‒arran de la querella de Rosell‒ la comissió d’investigació creada al Congrés. Mentrestant, el ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, justifica la infiltració policial en entitats socials i independentistes catalanes.

L’operació Catalunya hauria de fer encolerir qualsevol demòcrata, català o espanyol. Perquè la guerra bruta dels aparells de l’Estat ‒polítics, policials, de la justícia‒ confabultats amb determinats mitjans de comunicació, en relació amb la qual el PSOE es posa de perfil, ens mostra que, davant de determinades amenaces, per a alguns no només és lícit, sinó un deure, saltar-se la llei. Que hi ha un consens per suspendre la democràcia si així s’estima convenient. «Amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense», recita el grotesc José Manuel Villarejo.

Notícies relacionades

Un jutjat de Madrid investigarà l’operació Catalunya contra Sandro Rosell

Sandro Rosell: «Passar dos anys a la presó per un invent és duríssim»

Però no només de suposat patriotisme va aquesta història. També va de poder. Va de la furibunda, fins i tot irracional, reacció d’alguns quan es posa en qüestió l’statu quo. Quan es posen en crisi els termes del pacte de la Transició –un pacte que va ser útil i alhora injust–, que va mantenir els privilegis de determinades elits, dins i fora dels aparells de l’Estat, aquestes elits reaccionen amb tota la seva força. No és estrany, per tant, que, juntament amb l’independentisme, les altres víctimes de la guerra bruta fossin Podem i el seu entorn.

Pel que fa als mitjans de comunicació, cal distingir entre les empreses i els periodistes que van formar part fonamental de la trama, és a dir, que s’encarregaven de vomitar les infàmies confegides per la ‘policia patriòtica’, i els que encara avui dia intenten restar importància als fets, malgrat la ingent informació acumulada. Com a periodista, pels primers sento repugnància; pels segons, menyspreu.