Tots som Yoko Ono

Mig segle després de la separació dels ‘fab four’ de Liverpool, sorgeix una generació que, estimant probablement el repertori dels Beatles, ha deixat d’odiar Yoko, cosa que per a qualsevol melòman és, sens dubte, un punt d’inflexió més enllà del #MeToo. El feminisme reivindica Yoko, la redempció de Yoko Ono, Yoko Ono redimida, Yoko Ono reconstruïda (o desconstruïda). Titulin aquest article com ho considerin millor, a gust del lector. ‘Like’ si hi estan d’acord, retuit si tenen en consideració la injustícia comesa al llarg de dècades amb l’artista conceptual i cantant –amb la dona, en definitiva– que durant cinc dècades ha carregat la culpa de la separació de la conjunció de compositors més gran de la cultura pop de la història. La culpa de tot la té Yoko Ono, cantaven Def Con Dos. El 18 de febrer, la viuda negra va complir 90 anys.

Paul McCartney anunciava el 10 d’abril del 1970 la seva sortida dels Beatles i, per tant, la dissolució del grup. Faltava per publicar-se encara ‘Let it be’, que sortiria el maig d’aquell final de dècada. D’entre les múltiples causes del divorci més traumàtic del rock-and-roll (la mort del mànager Brian Epstein i el consegüent desgavell financer i legal, els egos del principal duo compositor, les seves diferències artístiques, l’absència d’actuacions en directe, etcètera), la que ha calat en l’imaginari universal de la infàmia és la presència omnímoda de Yoko, no només en la vida de John Lennon, sinó en el trajecte final de la banda cap a la seva desintegració. Reticents que les nòvies o esposes anessin a les minucioses sessions de gravació del grup, Yoko Ono apareix en tots els documents audiovisuals dels registres de ‘Let it be’. Fins i tot, es permet algun suggeriment d’instrumentació als compositors del ‘Sergeant Pepper’s’ o el ‘White album’. Sacrilegi. Fins i tot una cançó del 1969 registrada oficialment en l’haver dels Beatles, gravada durant les sessions d’Abbey Road i que apareix acompanyant el single ‘Old brown Shoe’, una peça de Harrison, trenca la barrera dels personalismes del quartet: ‘The ballad of John and Yoko’. 

Notícies relacionades

S’estrena ‘Get Back’, el documental «més honest» dels Beatles

Twitter era una cerveseria de Múnic

Dona, d’origen asiàtic i set anys més gran que Lennon. Masclisme, racisme i edatisme. La història no ha tingut pietat amb Yoko Ono, en la defensa de la qual surt carregat de raons el moviment feminista. A diferència de Linda McCartney, Pattie Boyd o Maureen Starkey, dones dels altres tres membres del quartet l’any de la separació, l’artista japonesa ha deambulat pel temps com a eterna culpable. Culpable de tot, fins i tot de deixar els Rolling Stones com a únics creditors del ceptre del rock-and-roll. És molt probable que els seus presumptes delictes arrosseguin l’agreujant de les seves peculiaritats com a artista. L’últim àlbum de John Lennon, aquell ‘Double fantasy’ que va autografiar Mark David Chapman abans que aquest li disparés cinc trets a les portes del Dakota, inclou diverses composicions de la japonesa. De fet, es tracta de cançons irritants i infames que entelen el magnífic testament de Lennon.

«Mil coses es podran dir, però la veritat només la coneixen quatre», va sentenciar Paul McCartney anys després de la ruptura de la banda. Una vegada redimida, si acceptem que Yoko va ser la responsable d’aquell rockicidi, assumim també que sense ella Lennon mai hauria compost ‘Jealous guy’, ‘Woman’, ‘Just like (starting over)’ o, sense anar més lluny, ‘Imagine’. Potser els sonen.