A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’ànima i la cendra
La dona va explicar que s’havia acostumat a veure la tele com si fos una xemeneia amb un foc que reduïa o avivava amb el comandament a distància
Una senyora va telefonar a uno d’aquests programes nocturns de ràdio que tant consol ens donen als insomnes. Va explicar que vivia sola i que tenia la tele encesa les 24 hores del dia i que s’havia acostumat a veure-la com si fos una xemeneia amb un foc que reduïa o avivava amb el comandament a distància. Manejava amb gran habilitat el control d’intensitat dels colors, de manera que podia provocar a la pantalla veritables incendis cromàtics seguits de tons grisos i apagats que evocava el grapat de cendra que queda a la llar al final de les tardes d’hivern. La locutora li va preguntar si no feia atenció als continguts dels programes i va dir que no, que els continguts se’ls sabia tots. La tele ja només li interessava en qualitat de xemeneia.
Entretots
–Per cert –va afegir–, que ahir la vaig fer anar tant amb el comandament a distància que els colors van sortir de la pantalla i van incendiar el saló. Primer van cremar els marcs dels quadros que hi ha sobre l’aparell i després les flames de colors es van estendre a les cortines, la tauleta baixa del cafè i l’alfombra. Tot cremava, fins i tot l’aire es va omplir d’esclats vermells, blaus i grocs que van encendre també la meva bata d’estar per casa. Tota jo em vaig inflamar en qüestió de segons: els meus cabells, les meves cames, les meves cuixes, els meus pits, els meus malucs...
–Es quedaria socarrimada –va intervenir la locutora en to condescendent.
–Socarrimada, no –va respondre la senyora– perquè els colors no cremen. A més, de seguida vaig reduir la intensitat amb el comandament a distància i els principals focus de l’incendi es van sufocar i van quedar reduïts a una cendra invisible.
–¿No en queden restes, doncs? –va insistir la conductora del programa.
–A l’exterior, no, cap.
–¿On llavors?
Notícies relacionades–Al meu cor –va respondre la dona. El meu cor es queda ple de cendra de color gris, una cendra que el va cobrint i que ofega els seus batecs, una cendra que l’enterra a poc a poc. Moriré d’això, de la cendra que deixen les flames de colors en la meva ànima.
Dit això, va penjar i això va ser tot.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
