Article de Jordi Mercader Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La panacea del transport públic
El consens és alt en la medicina per evitar-nos la desesperació del trànsit impossible i la por d’ofegar-nos en un aire irrespirable; a partir d’aquí, tot són diferències
El transport públic metropolità és el remei gairebé miraculós que tots recorden a l’hora de fer plans i proposta per a un futur més sostenible. Tant se val que el portaveu sigui d’un govern, un ajuntament o del ‘lobby’ més influent en matèria de mobilitat. El consens és alt en la medicina per evitar-nos la desesperació del trànsit impossible i la por d’ofegar-nos en un aire irrespirable; a partir d’aquí, tot són diferències. El president del RACC, Josep Mateu, personalitzant en les seves relacions amb l’Ajuntament de Barcelona, ho ha deixat clar: «Estem d’acord en el què, però no en com ni en quan».
El moment de precisar el com i el quan sempre és incòmode per a les autoritats competents. D’entrada, perquè és qüestió de diners, però no només per això. Ada Colau ha declarat la guerra al cotxe privat per guanyar-li la batalla a la contaminació; no obstant, els seus projectes causen irritació en altres actors igualment preocupats per aquestes mateixes amenaces. Segons el RACC, les iniciatives municipals de pacificació i dissuasió haurien aconseguit reduir en un 4% l’ús del vehicle privat, un descens inferior al registrat en la utilització del transport públic que, com a herència de la pandèmia, ha disminuït el 10%. La Generalitat té plans per a tot (‘park&ride’, connexió ferrocarrils), però no per a demà, i el Govern central ha començat a invertir, finalment, en Rodalies amb l’esperança que a partir del 2025 se’n comencin a notar els efectes.
Entretots
El repte plantejat per Mateu que per al 2030 el 30% dels desplaçaments a la ciutat metropolitana es facin amb transport públic s’intueix optimista. Per convèncer els que van a treballar amb cotxe (6 de cada 10) de la conveniència de deixar-lo a casa, molt haurà de millorar la competitivitat del transport públic en connexions, fiabilitat, puntualitat i preu. No tothom pot anar caminant a l’oficina i sense un consens sobre prioritats i projectes la perspectiva no inspira confiança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
