Obituari Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.
Fèlix Millet: primer refundador, després saquejador
L’exemplaritat del catalanisme, i més la del catalanisme cultural, quedava tacada a partir del cas Palau
Quan, a mitjans del 2009, va saltar el terrible escàndol del cas Palau, una persona molt pròxima a Fèlix Millet i Tusell i amb cert ascendent sobre ell li va trucar, indignat, per demanar-li explicacions. La seva resposta: «Tranquil, que aquest cop no he fet res». Cal remarcar «aquest cop». Vet aquí el seu antecedent més sonat. El 1983, li havia anat de poc que les dues setmanes que va passar en presó preventiva no es convertissin en una llarga condemna per estafa a Renda Catalana, però l’assumpte es va poder tapar i només li van caure dos mesos i una multa simbòlica. Amb aquest historial, hauria d’haver abandonat la presidència de l’Orfeó Català, una de les associacions primordials de la cultura popular catalana, fundada pel seu oncle avi, el mestre Millet, i que havia ocupat el seu pare, el riquíssim empresari i mecenes Fèlix Millet i Maristany. Però l’il·lustre cognom de l’estirp, unit a la seva irresistible simpatia i a una capacitat inusual d’entabanar fins i tot els menys desprevinguts, li van servir de molt. De molt més que no mereixia.
Abans de saquejar el Palau, Fèlix Millet va merèixer i va obtenir el reconeixement unànime de les autoritats, dels mitjans i de la gent de la cultura a l’haver aconseguit remodelar el gloriós, vetust i altament simbòlic edifici del Palau de la Música i posar-lo a l’altura dels grans equipaments culturals amb què Barcelona es dotava en ocasió dels Jocs Olímpics. També és cert que, a diferència de tots els altres costosíssims consorcis que regien i regeixen aquests equipaments, el Palau rebia, i rep encara, unes quantitats gairebé irrisòries de l’erari públic.
Notícies relacionades
Tant des d’un punt de vista artístic com econòmic, la gestió es considerava impecable. I és probable que ho fos, almenys fins a l’any 1990, quan va efectuar la seva jugada mestra. Com que la propietària del Palau era una associació, l’Orfeó Català, presidida per ell però amb una junta formada per socis de bona fe a qui s’havia de retre comptes, va idear i va crear la Fundació Orfeó Català, molt més fàcil de manipular ja que els patrons els nomenava ell mateix. La usurpació, perquè d’això es tractava tot i que ningú se n’adonés, deixava Fèlix Millet les mans lliures per fer i desfer. L’associació Orfeó no podia aguantar tants anys de saqueig impune. L’associació Orfeó no podia servir de tapadora per als més de 5 milions d’euros provats de finançament irregular de Convergència. La fundació privada era, sense que ho sabessin ni els vicepresidents ni els patrons, idònia per a les dues relacionades i desvergonyides activitats.
Segons la sentència pública que el va condemnar, a ell i a la seva mà dreta Jordi Montull, el saqueig va començar aquell mateix any 1990. Mentre que amb una mà excel·lia en el saqueig, amb l’altra va prosseguir la seva obra de millora del Palau amb el que va ser considerat una autèntica proesa: convèncer, o enredar, José María Aznar mateix, perquè subvencionés les obres del Petit Palau annex, a canvi d’inscriure el seu il·lustríssim nom a la secció catalana de la fundació del PP, la FAES.L’exemplaritat del catalanisme, i més la del catalanisme cultural, quedava tacada a partir del cas Palau, destapat per la Hisenda espanyola a partir de la imprudència temerària de retirar grans sumes en bitllets de 500, no ho oblidem. Però no va ser fins al 2014, mitjançant una famosa confessió presidencial, quan l’edifici sencer de la probitat ètica i la suposada superioritat moral es va acabar d’enfonsar sense remissió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
