Pedro Solbes, l’Estat

Vaig conèixer Solbes en el Ministeri d’Hisenda de Miguel Boyer en el primer Govern de Felipe González. Solbes havia col·laborat amb Juan Antonio García Díez, el vicepresident econòmic de Calvo-Sotelo, que el va recomanar a Boyer: «És l’espanyol que més sap d’Europa». Boyer el va nomenar secretari general tècnic del seu superministeri i Solbes va tenir un paper rellevant en la negociació per a l’entrada al mercat comú. En els anys 1983-85 el vaig tractar bastant i vaig observar que Boyer tenia molt en compte els seus consells, sempre basats més en el coneixement que en opinions. Però Boyer va dimitir (Felipe González no va voler prescindir d’Alfonso Guerra) i Solbes va ser nomenat secretari d’Estat de relacions amb Europa per preparar la imminent entrada a la UE. El 1991 va ser ministre d’Agricultura i el 1993 es va fer càrrec del difícil relleu de Carlos Solchaga que ja feia vuit anys que estava al capdavant de l’economia. I aquí va viure des del lloc de comandament el primer xoc amb una crisi seriosa.

Tres anys després de la victòria del PP, el 1999, va ser nomenat comissari a Brussel·les pel Govern d’Aznar a proposta socialista. Felipe González va iniciar la pràctica que cadascun dels dos grans partits nomenés un comissari quan el 1986 va designar Abel Matutes. Va ser en el naixement de l’euroi després, quan Zapatero va guanyar les eleccions del 2003, el va nomenar vicepresident econòmic per tranquil·litzar els mitjans empresarials espanyols i internacionals alarmats pel xoc amb els Estats Units de Bush fill per la segona guerra de l’Iraq. Solbes no era un home de Zapatero, però la col·laboració va funcionar fins que la crisi del 2008 va aguditzar les diferències. L’optimisme impenitent de Zapatero (hem superat Itàlia, ara ho farem amb França) casava malament amb la fredor de Solbes que hauria pres mesures de rigor abans que fossin imprescindibles i Elena Salgado, la seva successora, les hagués d’adoptar en catàstrofe.

Poc després, Solbes es va retirar de la vida pública en la qual sense ser un home del PSOE (va ser-ne diputat, però no crec que militant) va estar molts anys pels seus coneixements econòmics i europeus i perquè Felipe González i Miguel Boyer van pensar que els socialistes no podrien governar bé sense comptar amb els tecnòcrates més preparats. I Solbes era més que un polític un tecnòcrata solvent que normalment se sentia bé amb la socialdemocràcia.

Notícies relacionades

Pedro Solbes: «Que la pesseta sigui cosa del passat és un èxit total»

Solbes admet que el Govern de Zapatero es "va equivocar" en la seva resposta a la crisi

Però era un alt funcionari de l’Estat i, per exemple, va veure francament malament l’Estatut del 2006 i, tot i que era vicepresident, deia en privat que era un gran error. I tampoc va creure que fer d’Espanya un país europeu obligués a una televisió pública de qualitat. Massa realista, creia que a Espanya intentar fer alguna cosa semblant a la BBC seria llençar diners. La prioritat era retallar el cost de TVE.

Solbes va ser clau per gestionar l’economia en l’últim govern de González i en el de Zapatero fins que la crisi del 2008 s’ho va carregar tot. I també va tenir un paper molt rellevant i positiu en la integració a Europa. Els tecnòcrates tenen avantatges sobre els polítics purs (són menys passionals), però també limitacions. En política els números freds no es poden oblidar mai, però són els sentiments els que més mouen les voluntats i els vots.