Paternitat: avenços i ensopegades

La discriminació de gènere s’expressa en tots els àmbits i situacions. Al mercat laboral, en l’ús de l’entorn públic, en l’impacte de la violència i, d’una manera especial, a l’espai més íntim. La llar és el lloc on es gesta i es consolida la desigualtat, i també on es pot combatre. Dos anys després de l’entrada en vigor de les 16 setmanes del permís de paternitat, es constata la gran acceptació de la mesura. Però també el camí que queda per recórrer per arribar a la plena corresponsabilitat. 

Des del gener del 2021, pares i mares disfruten del mateix permís: 16 setmanes intransferibles i pagades en la seva totalitat. La mesura, llargament batallada, es va celebrar com un avenç indiscutible en la igualtat. Els beneficis són múltiples: implica un suport decidit a l’exercici de la paternitat compromesa, alleugereix el pes de les cures sobre l’esquena de les dones, impulsa l’equitat laboral i ajuda a educar els nens i nenes en la igualtat. A la fi, treballa per una herència lliure de discriminació.

La criança té alguna cosa de bumerang. Impacta en els fills, però també en els adults responsables. Assumir la cura, prendre una infinitat de decisions quotidianes, enfrontar-se a les pors i inseguretats, improvisar solucions... Participar d’una manera activa en la criança teixeix uns vincles afectius determinats, i també suposa una càrrega emocional que pot ser més o menys suportable. Tot depèn de fins a quin punt l’exerceixen els dos progenitors. 

De les 16 setmanes establertes, les sis primeres són obligatòries i s’han d’agafar de manera ininterrompuda i a jornada completa. Les 10 restants es poden disfrutar de manera continuada o interrompuda dins dels 12 mesos posteriors al naixement del nadó. I és aquí on resulta convenient posar el focus. El 74% dels pares han triat disfrutar de les 16 setmanes de manera continuada, junt amb les mares. Al compartir la totalitat de la baixa, és possible que no s’hagin enfrontat en solitari a les tasques de la cura, cosa que pot incidir en una actitud més passiva davant la criança, més llunyana. L’eco d’aquell ‘jo ajudo a casa’, sense acceptar que la responsabilitat de la casa recau sobre l’esquena de tots dos.

Entre les raons que han propiciat la majoritària elecció de la baixa continuada hi apareixen les dificultats burocràtiques. Si es vol interrompre el permís, és precís fer un nou tràmit i acordar amb l’empresa el nou període de baixa i les condicions. Tenint en compte la precarietat laboral i el moment de col·lapse de la Seguretat Social, molts treballadors han optat per la baixa continuada. Els últims anys, també són recurrents els retards en el pagament. La crisi del coronavirus va tensar les costures d’un servei ja per si mateix tensionat. L’augment d’expedients i la falta de personal continuen afectant l’atenció.

Les traves existeixen i s’han d’anar superant. Però una mesura de caràcter laboral no la segueix un canvi de mentalitat necessàriament ni de manera automàtica. La implicació més gran dels homes en la criança ha de suposar un canvi social de gran calat. En la mesura que els llaços creats els primers mesos perdurin quan s’incorporin al mercat laboral, no només les dones s’alliberaran de part de la seva càrrega mental, sinó que les noves generacions creixeran aprenent rols més igualitaris i posant en valor les cures.