Article de Rafael Vilasanjuan Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pitjor que una guerra
La invasió de l’Iraq passarà a la història com la guerra més absurda i estúpida en què Occident s’hagi ficat, perquè un cop enderrocat el dictador no hi havia ni una sola idea de què fer.
Han passat dues dècades des que els EUA, amb el suport de la Gran Bretanya i Espanya, es llancés a envair l’Iraq sota el pretext d’amagar armes de destrucció massiva. El cercle del president George Bush va decidir contra vent i marea que s’havia d’envair aquest país de l'Orient Mitjà. Les tropes van trigar sis setmanes a enderrocar el dictador, Saddam Hussein, i la investigació exhaustiva per trobar les armes que tan eloqüentment van ser airejades com excusa va trigar 15 mesos per revelar finalment que no existien ¿Per què llavors la guerra? Ni tan sols la caiguda del dictador justifica l’atac. L’Iraq sense Saddam es va enfonsar en l’abisme durant l’ocupació, que va durar fins que Obama va fer retirar les tropes. Amb la sortida va entrar en una guerra civil sectària entre sunnites i xiïtes, conseqüència en bona mesura dels errors comesos.
La invasió de l’Iraq passarà a la història com la guerra més absurda i estúpida en què Occident s’hagi ficat, perquè un cop enderrocat el dictador no hi havia ni una sola idea de què fer. Es van cometre errors de manual, com desarticular tot l’Exèrcit, amb molts dels comandaments que no eren necessàriament partidaris de Saddam o, encara pitjor, desmantellar el partit Baaz en què es refugiava una classe mitjana formada amb capacitat de dirigir el país.
La invasió va desmuntar l’Iraq a trossos, fins a enfonsar-lo en el caos d’on sorgiria Estat Islàmic. El que sí que van treure els EUA van ser milers de milions de contractes per a companyies privades, com Halliburton o Blackwater, amb uns consells en què manaven falcons conservadors com Cheney i Rumsfeld, que van ser els que van empènyer a una guerra sense més plans, perquè el seu únic pla era obtenir milers de milions. Han passat dues dècades i el país, amb enormes dificultats, comença a recuperar la idea d’un horitzó, mes pròxim a l’Iran que a Occident, això sí. Després de centenars de milers de morts i una societat que continua dividida, amb el pas del temps el que recorda l’Iraq és que una guerra sempre és dolenta, però és molt pitjor quan s’inicia sense motiu, ni un pla per tancar-la.
