Pràcticament un inútil

Vaig descobrir per casualitat que degotava un maniguet sota de l’aigüera. En el moment de llençar a les escombraries uns plàstics, ho vaig veure. Va ser espantós. Però veritablement espantós. Vaig esbufegar i de seguida vaig senyar-me, maniobra amb què s’identifica a primera vista un inútil. Que el maniguet és de veritat un ho comença a descobrir tard. Mentre funciona ni tan sols saps per a què serveix, ni per què és com és, ni d’on li ve el nom. Porta una existència trista, vulgar, de petit objecte, rere una gruixuda canonada i un munt de productes de neteja. Vida d’«allà darrere».

Perdia bastanta aigua, però el bassal era petit encara. Potser acabava de trencar-se. Així que vaig tenir mala i bona sort alhora. Vaig començar a cridar i córrer pel passadís, preguntant on era la maleïda clau de pas de l’aigua. Vaig mirar fins i tot al dormitori, i res. No es coneix del tot una casa nova en nou mesos, vaig pensar en favor meu. Si hagués localitzat aquesta clau al principi, al cap de poc de fer la mudança, d’altra banda, ja ho hauria oblidat, amb la qual cosa estaria en la mateixa situació.

Ningú va reaccionar als meus crits. No hi va haver un «¿per què ho preguntes?», un «no en tinc ni idea», un «què passa» o un «no cridis que et sentim igual». Potser va ser perquè estava sol a casa, no ho nego. Vaig rebre un segon i simultani cop de mala i bona sort quan la Marta i l’Helena van arribar del carrer en aquell moment. Se’n van anar directes al pati i van girar la clau de passada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En uns quants segons vaig fer balanç del futur: no podríem rentar-nos, ni posar la rentadora, ni connectar el rentaplats, ni rentar una tassa, ni raspallar-nos les dents, ni donar beure a la gossa ni centenars de coses més que un mai va pensar que funcionaven amb aigua. «Estem pràcticament morts», vaig advertir sense draps calents. Per descomptat, a la meva agenda no tenia el telèfon de cap lampista. Em vaig preguntar, desolat, de quines amistats i coneguts m’havia estat envoltant en els últims anys. Periodistes, poetes, escriptores, cambrers, metges, advocats, empleades de banca, llibreteres, editores, fisioterapeutes, polítics, comercials, empresàries, farmacèutiques, professores, productors, músics, artistes... ¿de què servia el seu telèfon, el seu ‘e-mail’, el seu afecte, quan fallava un maniguet?

Em vaig llançar una estona al sofà, per reposar, mentre recordava com un parell d’anys abans el meu pare em va descriure davant una càmera de televisió: «És pràcticament un inútil». Quant realisme. Mentrestant, la Marta va trucar un lampista, va girar una minúscula vàlvula sota l’aigüera i va obrir la clau general, que va tornar l’aigua a totes les aixetes menys a la de la cuina. Això podria haver-ho fet qualsevol, vaig pensar per dins. M’hi vaig reafirmar quan un dia després el lampista va arribar, va substituir el maniguet amb una clau anglesa, va cobrar i se’n va anar al cap de cinc minuts. De vegades crec que entre ser un inútil i no ser-ho hi ha una estretíssima diferència, una esquerda, una escletxa molt petita per la qual l’inútil sap precipitar-se i fer-se una bona hòstia, fins gairebé sentir que s’ha matat.