Tamames busca el minut de glòria que mai li va donar el PCE

Notícies relacionades

Les claus de la moció de censura abocada al fracàs de Vox i Tamames

Twitter era una cerveseria de Múnic

Més tard, Carrillo va veure en ell una figura de la vida pública madrilenya amb què compensar l’allunyament de destacats intel·lectuals contrariats per l’expulsió del partit de dos dels dirigents més destacats, Fernando Claudín i l’escriptor Jorge Semprún. Com a economista, Tamames compartia les idees de Semprún i Claudín que advertien d’una previsible consolidació del règim a l’escalf del desenvolupament, però va creure que alinear-se amb Carrillo podia consagrar-lo en posicions més rellevants dins l’organització. No obstant, la vella guàrdia del partit, de qui depenia la supervivència de Carrillo, veia amb preocupació aquest tècnic comercial de l’Estat que aviat seria catedràtic d’Economia i que exhibia un tarannà díscol, incompatible amb el centralisme democràtic. Mentrestant, Tamames va publicar ‘Estructura económica de España’, un llibre cridat a tenir un èxit fulgurant i Carrillo va intentar beneficiar-se del seu prestigi. Li va encarregar un altre llibre, ‘Un futuro para España’, que va servir a Tamames per comprovar els límits de la seva influència en el PCE, ja que la publicació –en què va participar l’economista català Antoni Montserrat– va estar dos anys en dic sec, pendent que Carrillo n’escrigués el pròleg i la capitalitzés. Aquesta va ser una de les poques iniciatives en què Tamames va col·laborar amb el PSUC. Entre ell i els dirigents d’aquest partit sempre hi va haver un recel mutu per les reserves que ell tenia cap a la política nacional dels comunistes catalans i per la suspicàcia amb què els dos principals líders del PSUC contemplaven el seu paper d’home de Carrillo. En l'àmbit econòmic, Carrillo també va utilitzar Tamames per marginar l’economista de capçalera del PCE, Tomás García Azcárate, de qui desconfiava. 

Tamames es va avenir al joc del secretari general i va entrar a formar part del Comitè Executiu pensant que amb l’arribada de la democràcia arribaria la seva hora. Mai va estar atent a l’advertència de Manuel Azaña segons la qual els polítics no han de franquejar la frontera de les seves pròpies ambicions. Després de la legalització dels comunistes va creure, com molts altres, que el seu partit aconseguiria un resultat a la italiana. El 9% que va obtenir el PCE en els primers comicis va ser un toc d’alerta que va retallar les ambicions de Tamames. Encara va acompanyar Carrillo a Moscou per entrevistar-se amb el líder soviètic Leonid Bréjnev, i en les eleccions següents encara va ser una de les cares visibles del PCE. Va ser ell qui va encunyar un cèlebre contraeslògan amb què el PCE intentava contrarestar l’ascens del PSOE. ‘Cent anys de vacances’ replicaven els comunistes davant el ‘Cent anys d'honradesa’ amb què es va presentar Felipe González. No obstant, Tamames va començar a pensar que el seu protector era el principal obstacle per a un resultat electoral més bo. Es va acostar als anomenats renovadors, com Carlos Alonso Zaldívar, Pilar Brabo i Enrique Curiel, que no li van donar l’espai que ell creia que mereixia. En un intent de liderar el descontentament, va promoure la votació d’una esmena en el comitè central perquè el secretari general del PCE no tingués més de 65 anys, l’edat de Carrillo. Al perdre, va quedar expedit el camí per a l’abandonament del partit en què havia militat, a la seva manera, durant 25 anys. Ara, als 89 anys, sembla que ha oblidat aquella esmena i la seva trajectòria i ha acceptat ser el candidat de Vox a la presidència del Govern pensant, probablement, que per fi ha arribat el moment de glòria que el Partit Comunista d'Espanya mai li va donar.