Tamames, un luxe innecessari

És difícil que la moció acabi afavorint qui l’ha presentat. Una censura té l’objectiu de guanyar-la (Sánchez el 2018) o de, perdent-la, donar a conèixer un candidat amb futur (Felipe González contra Suárez el maig de 1980). No és el cas. Tamames no pot guanyar, tot i que al final el PP el votés, i tampoc és, als 89 anys, un candidat per governar. ¿Per què doncs Tamames, que a més farà un discurs més de Cs que de Vox i que respecte a les autonomies, la immigració i el canvi climàtic té posicions no coincidents (o allunyades) d’Abascal? Des del seu fiasco en les eleccions andaluses i la surrealista lluita amb Macarena Olona, Vox estava estancada, o a la baixa, i perseguia un cop d'efecte que la reanimés. Però ¿per què Tamames i no un home de la dreta del PP (Mayor Oreja, per exemple) que hauria sacsejat més l’escenari i inquietat més Feijóo? ¿Abascal no ha trobat el seu Mayor Oreja, o creu que Tamames és més inofensiu de cara al futur?

¿I per què Tamames accepta? Era l’estrella ascendent del PCE eurocomunista de Santiago Carrillo, però va quedar descol·locat quan els espanyols van preferir el vell PSOE renovat i avalat per la socialdemocràcia de Willy Brandt. I ara, com ha dit Sánchez Dragó a l’‘ABC’, no podia rebutjar «l'oportunitat de la seva vida»: fer una conferència magistral davant tot Espanya i demostrar –i demostrar-se– que Espanya es va equivocar quan el 1982 el PSOE de Felipe, Guerra i Boyer el va deixar de banda. Vanitat, sí. Però Tamames plantejarà qüestions sobre les quals tant Pedro Sánchez com el PP s’hauran de posicionar.

¿La moció beneficiarà Sánchez, que es podrà esplaiar a gust? Potser sí, però Sánchez governa, no és un conferenciant. I la ja permanent baralla amb un Podem cada dia més irracional és un llast desqualificatiu. ¿És acceptable que el 2023 i en el quart país de la UE estiguem pendents de les ocurrències de dues ministres com Irene Montero i Ione Belarra? 

Sí, Sánchez exhibirà un pacte de pensions que ha sigut avalat per Europa i permetrà rebre més fons de la UE. Però quan fa 13 mesos el Congrés va aprovar (només per l’error d’un diputat del PP) la reforma laboral, Sánchez estava fort. Tenia darrere un acord amb els sindicats i la patronal treballat per Yolanda Díaz (la cara responsable de Podem). I la majoria d’economistes aprovaven la reforma i la gestió dels ertos. Poc comptava llavors que Pablo Casado, ERC i Bildu hi estiguessin en contra. Ara només té els sindicats (res a menysprear vist el que li passa a Macron), però ha aconseguit un front del rebuig CEOE-PP i la majoria d'economistes són escèptics sobre el futur de la reforma. I si intenta vendre que Abascal, Tamames, Feijóo i els rics d’Espanya són el mateix caurà més a prop del simplisme esquerrà que del centre que l’està abandonant.

Notícies relacionades

Els tres assumptes amb què Tamames justifica la seva aliança amb Vox

Twitter era una cerveseria de Múnic

Feijóo no ho té millor perquè no podrà intervenir i haurà de tornar a confiar en Cuca Gamarra, experta parlamentària que peca de repetitiva. ¿Quin missatge il·lusionant podrà llançar? Però Feijóo pot sortir-ne beneficiat per dos motius. Un, si Sánchez –digui el que digui el CIS de divendres passat– no aconsegueix remuntar. Dos, si la moció fracassa i demostra que Abascal no té un nord racional. Llavors un discret Feijóo pot quedar com l’opció menys dolenta per a tot el vot conservador i per al que creu que Sánchez ja està esgotat.

I després de la moció quedarà que Espanya ha d’afrontar els pròxims mesos un escenari amb una mica més de creixement del previst (segons l’OCDE), però amb una inflació que es resisteix a baixar, més la subjacent i la del cistell de consum. I aquesta setmana ha sorgit una inesperada crisi bancària que la Fed americana i el BCE no han aconseguit doblegar al primer intent. La moció Tamames és un luxe que Espanya no s’havia de permetre. I el culpable, més que Abascal, és la falta –en plena i greu crisi mundial– de qualsevol consens entre els líders dels dos grans partits.