L’exili interior

Participo en el curs organitzat per l’Acadèmia La Central, la llibreria del carrer de Mallorca, sobre les paraules de les dones durant la guerra. Liderat per l’escriptora Alba Sabaté, sempre disposada a trobar històries, som un grup de persones interessades per aquest tema. Llegim, al peu de la lletra, fragments de dietaris i de cartes de dones anònimes que escrivien sobre les seves experiències diàries en temps convulsos. Algunes simplement volien deixar constància del moment viscut i donar ànims als marits, pares o germans que lluitaven. Són cròniques de proximitat: les cues pel menjar, les patates, els espigalls, el conill que van cuinar un dia, la família i els veïns, els parts i els nadons acabats de néixer que potser un dia seran orfes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aprofito també per a rellegir la correspondència des de l’exili entre Mercè Rodoreda i Anna Murià, editada amb cura per Blanca Llum Vidal i per Maria Bohigas. Per a Rodoreda i Murià, dones d’una intel·ligència clavada al món, sempre en contacte amb una realitat increïble, la del perill constant i l’exili, escriure esdevé una manera gairebé perfecta de seure a la vora del camí i rosegar un bocí de galeta que quedava al fons de la butxaca. Formalitzar una experiència límit, les minúcies d’una existència farcida d’encanteris inversemblants, que van des de la passió i l’enamorament fins a la contemplació dels desastres concrets de la guerra, es converteix per a elles en una sortida viable a la vida que passa. En aquesta correspondència llegim un temps: l’instant de sobreviure i començar de bell nou. Per a nosaltres, dones de la pospandèmia, que vivim la guerra dels altres pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, que ens esgarrifem còmodament a distància, la singular peripècia d’aquestes escriptores ens corprèn. Quan van sortir plegades cap a França, al bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 1939, no podien saber realment on anaven. Més enllà de la frontera del Pertús, preservaven dins seu una altra frontera, que bastim quan fem servir les lletres de la llengua d’una manera diferent, útil per a explicar el que queda més enllà dels límits de la representació. Per això la literatura es converteix, per a qui la viu i l’escriu, en un exili interior. Som dins nostre, sense conèixer del cert el lloc on anem cada dia una mica. Ens esforcem per fer tot el que exigeix la rutina diària. Però no som on tocaria. Sempre som dins. Diu Eva Piquer, a ‘Aterratge’, que aquesta paraula li va servir com a metàfora per dir això del fons de tot.

A vegades, hi ha noies estudiants que viuen amagades. Les llàgrimes els baixen com rierols per les galtes rosades. Desconeixen l’exili interior. Només han vist el buit de la carcassa, com quan aixafem un escarbat i fa aquell crec a terra. Estan en guerra amb si mateixes. L’exili interior necessita una bastida. Potser si els poguéssim mostrar la frontera que obre l’escriptura podrien dir ‘sí’ a la vida, com van fer un dia Rodoreda i Murià en un text coratjós de lletres amigues.