La pura generositat de Jaume Subirana

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les cites són seves i en podria oferir unes quantes més, tant dels poemes com de l’esplèndid epíleg que clou el volum i expressa amb claredat la seva poètica. Són quasi quaranta anys d’una activitat continuada i discreta, permanent i no gens estrident, com la del pescador (ell ho és, a més a més de professor i traductor) que té paciència i constància i que, mentre espera, mentre endreça i ordena els estris, dialoga amb la natura i pensa en l’ham amb què aconseguirà retenir la peça. O el poema.

Aquest és un llibre important. Pel que significa de consolidació i maduresa, perquè ens ve a dir que Subirana és un dels grans, perquè ho expressa sense focs artificials, amb la consciència de la forma com a «col·laboradora» necessària per descriure el pas del temps, la quietud i la inquietud, el lligam amb la tradició, la fugacitat i la permanència. És un llibre d’una extrema pulcritud, un recull que beu del classicisme i ens regala uns versos cisellats amb delicadesa i precisió. Hi parla de la poesia i de la seva poesia, la que li agrada i la que li agrada fer: «Simplicitat, fraseig perfecte, una familiaritat persistent i cada vegada suggeridora». Un diàleg, de fet, com ell mateix reconeix, entre l’artista i el receptor. Parlant d’un disc d’Ella Fitzgerald i Joe Pass, ens explica que cada vegada que el tornem a escoltar, «creem en una llarga conversa sostinguda en el temps, una conversa que d’alguna manera refà la seva forma, i creix o es manté, també, gràcies a nosaltres». Subirana ens convida a entrar en una habitació on cada un dels mobles té un sentit. I ens parla de la serenor («pura generositat», en diria Jordi Cornudella) que experimentem quan ens la fem nostra i l’habitem.