Putin i la Xina: qui necessita a qui

A l’ordre de detenció contra Vladímir Putin dictada divendres passat pel Tribunal Penal Internacional per la presumpta comissió d’un crim de guerra (la deportació forçada a Rússia de nens ucraïnesos) l’han seguit dos episodis de gran rellevància per contrarestar la imatge d’aïllament del president rus: la visita a Mariúpol i l’entrevista d’ahir amb Xi Jinping. Perquè malgrat que és del tot impossible que l’acusació del TPI prosperi, Putin necessitava remarcar la seva llibertat de moviments al teatre d’operacions i transmetre la idea que és ben acollit al Donbass. I, alhora, necessitava posar en relleu les dimensions de la seva aliança estratègica amb la Xina, que l’any passat va presentar com «una associació sense límits», tot i que en realitat els té segons es desprèn de l’acurada ambigüitat de Pequín, que fins ara ha exclòs de la seva entesa amb Rússia la possibilitat de prestar-li ajuda militar.

El que persegueix Pequín és competir amb els Estats Units com a possible mediador en una crisi regional que ha adquirit una dimensió global. Per això el primer viatge a l’estranger de Xi a l’iniciar el seu tercer mandat ha sigut a Moscou. Un gest que referma Putin, malgrat que la gestió de la diplomàcia xinesa no està exempta de contradiccions. Així, en el pla per aturar la guerra presentat pel Govern xinès fa uns dies es fa referència a la inviolabilitat de les fronteres, però s’evita una referència explícita a l’annexió de Crimea i a l’ocupació del Donbass; s’exclou l’ús d’enginys nuclears, però no es rebat en concret cap de les múltiples amenaces d’escalada nuclear amb origen al nucli dur del Kremlin.

El fet que la Xina no vagi més enllà pot ser el temor que una implicació més explícita al costat de Rússia desencadeni a Occident un programa de sancions selectives contra empreses xineses per a les quals els mercats de la Unió Europea són fonamentals. Els esforços per competir amb els Estats Units i els seus aliats per oferir-se com a potència mediadora en la resolució de la crisi obliga la Xina a perseverar en la prudència i tenir en compte la pressió internacional sobre Putin. La condició de «bons veïns i socis de confiança» amb què Xi defineix les relacions sinorusses també té un límit.

S’hi ha d’afegir que tot i que ni la Xina, ni Rússia ni els Estats Units reconeixen el TPI, la solvència de les seves investigacions i el seu prestigi acaba d’infligir un greu dany a Putin, que necessita amistats que difuminin el seu perfil de doble violador del dret internacional: al desencadenar la guerra i al desplaçar a Rússia menors ucraïnesos, cosa específicament contrària a la prohibició que una força ocupant transfereixi civils «del territori on viuen a altres llocs». O el que és el mateix: Putin necessita molt més la Xina que la Xina a Putin. El president Xi pot seguir sense acompanyament el pla d’expansió econòmica al Sud Global, mentre que Rússia requereix la crossa xinesa i tenir de part seva un mediador internacional disposat a separar els negocis de la crisi d’Ucraïna, sempre que no es descontroli l’escalada militar o s’eternitzi la guerra.