Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els vidres trencats del procés
El que es volia no era un ús més ampli del català com a llengua de comunicació i cultura, sinó l’elisió de la llengua castellana. Aquests vidres trencats no es reposen d’un dia per l’altre, i encara menys en una societat que s’absté i dubta
Concentració a la plaça Sant Jaume a favor de la immersió lingüística /
El postprocés no transformarà Catalunya en un oasi d’un dia per l’altre. Ha deixat finestres trencades. La gentrificació del procés només seria possible si els seus protagonistes d’alguna manera reconeguessin que després de l’intent de secessió hi ha més vidres trencats que abans. Dit d’una altra manera: la gentrificació postprocés és el retorn explícit i creïble a l’institucionalisme autonomista. Aquesta és l’exemplaritat conseqüent de Josep Tarradellas.
La deterioració institucional de Catalunya va ser el desig fosc dels que des del nacionalisme irreal pretenien substituir tot el que va representar la Mancomunitat de Prat de la Riba, la senyera, el catalanisme hispànic, el retorn de Tarradellas o l’Estatut constitucional de 1979. Per a la societat, aquell 1979 tenia més certituds que l’actualitat del 2023. L’independentisme no va a favor d’una idea de Catalunya, sinó en contra de qualsevol altra. Mentrestant, Madrid ha avançat Catalunya com a economia capdavantera. Els vidres trencats del procés van provocar que un grapat d’empreses decidissin deslocalitzar-se. La inseguretat i la pressió fiscal espanten els inversors. Fins i tot la cultura hi surt perdent: hi ha una distància entre l’obra de la Fundació March a Madrid i Òmnium Cultural a Barcelona. Màlaga supera Barcelona en captació de valor cultural. Una Barcelona que malmet tanta energia perd nivell qualitatiu com a imant econòmic i escenari cultural. El PIB per habitant pateix. Més deute públic.
Després dels desastres del procés, invocar la cèlebre teoria de les finestres trencades pot aclarir relacions de causa-efecte. Fa uns quaranta anys, el sociòleg James Q. Wilson va argumentar que, si en una comunitat no es reparen els vidres trencats, hi ha més probabilitats que no es reposin i que el contagi de la deterioració augmenti, fins i tot afavorint un hàbitat per al delicte menor. Existeix l’efecte negatiu del grafiti en el mobiliari urbà. Així, s’esdevé un desplaçament cap al desordre i la desvinculació, una deterioració social que es fa crònica. Aquelles zones acaben sent més insegures que abans.
Notícies relacionadesAcceptar el dogma de la immersió lingüística ha estat una altra peça clau en l’alteració de la convivència a Catalunya. Fa sospitar que no es volia un ús més ampli del català com a llengua de comunicació i cultura, sinó l’elisió de la llengua castellana com a component natural de la vida a Catalunya. Es va voler negar, amb tanta coerció com ineptitud, que a Catalunya hi ha hagut i hi ha –almenys– tants bons escriptors en català com en castellà. Aquests vidres trencats no es reposen d’un dia per l’altre i encara menys en una societat que s’absté i dubta. El ciutadà vacil·la quan perd confiança en si mateix i en els altres.
També es pot deduir que qui hagi contribuït a la intempèrie institucional de les finestres trencades ara no és exactament la millor opció per a restablir la confiança en una Barcelona on Ada Colau encara trenca vidres. Després del Palau de la Música i la família Pujol, el Barça comprador d’arbitratges s’afegeix al museu de les anomalies. Fins i tot és incert que les eleccions municipals a Barcelona aconsegueixin reparar les finestres trencades.
