NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿On han anat a parar els diners de Negreira?
Un dels polítics més astuts que he conegut en la meva vida, el que va ser arquebisbe de Barcelona, el cardenal Narcís Jubany, solia dir que qui no ho sap tot, no sap res. Després d’algunes setmanes de filtracions esbiaixades de les investigacions pels pagaments del Barça a l’àrbitre José Enríquez Negreira i al seu fill, Jesús G. Albalat i Albert Guasch fa dos dies que estan submergits en milers de folis d’atestats i declaracions que indiquen cap a altres direccions de les apuntades fins ara. De les primeres joies que han extret en destaquem dues: la declaració íntegra de l’exàrbitre en la qual desmenteix qualsevol suborn a tercers i l’informe sobre la seva operativa bancària en què s’explica que va treure en efectiu dels seus comptes aproximadament un 30% del que va cobrar del club. El destí d’aquests diners és, sens dubte, la clau principal del cas. Tothom dona per descomptat que aquesta suma, més de dos milions d’euros, va anar a parar als col·legiats que xiulaven el Barça. Però en les indagacions s’apunta a la possibilitat que retornés al club. Una espècie d’economia circular per aconseguir efectiu de les arques del club passant per la rentadora dels suposats serveis de Negreira. Una interessant pista a seguir si de veritat es volen aclarir els fets i no només enverinar el club. I encara més quan estem veient que els quatre presidents implicats surten a l’uníson a negar qualsevol forma de corrupció i prefereixen passar per uns talossos que pagaven sense preguntar per a què. Aquí la declaració de Bartomeu fent creure al jutge que no coneixia un proveïdor de 35.000 euros al mes. Curiós.
El cas Negreira està corcant el Barça per molt que els resultats de l’equip ho estiguin edulcorant. Laporta, Bartomeu, Rosell i Gaspart treuen l’argumentari habitual dels polítics en casos de corrupció: al·ludeixen a la campanya en contra i amenacen d’estirar la manta. Recorden la frase de Pujol sobre la branca que cau i arrossega totes les altres. En l’era de la transparència, aquest tipus d’argumentaris no fan més que inculpar els que es volen exculpar. La millor manera de no patir campanyes de desprestigi és portar la roba interior ben neta. El Barça tenia un avantatge competitiu perquè era un club amb propòsit. I això s’està perdent pel silenci clamorós dels últims quatre presidents que prefereixen passar per idiotes abans que explicar el que va passar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
