Tamames clarifica el panorama

Busco, doncs, cròniques en premsa estrangera dels dos dies de moció de censura i el primer desengany és que no n’hi ha tantes, moltes menys que les que informen sobre el vot de confiança, via primera ministra interposada, Emmanuel Macron a França. Un parell d’exemples: la prèvia d’AP arrenca amb un combat que destaca la pèrdua de temps d’una moció condemnada al fracàs, la paradoxa que el Govern es vegi reforçat per una moció de censura i abrevia en un senzill paràgraf els pilars ideològics de Vox: «negació del canvi climàtic, infundades acusacions que vinculen els immigrants amb crims violents i atacs al feminisme». La crònica final de ‘The Guardian’ no cita el candidat a la presidència de la moció de censura fins al penúltim paràgraf, vincula la decisió de Vox amb l’imminent cicle electoral, i destaca l’abstenció del PP i la seva tebiesa amb Vox, en contrast amb la seva postura en la moció de censura del 2020, quan va votar-hi en contra amb l’argument que la política del partit d’extrema dreta es basa en «por, ira, ressentiment i venjança».

Contra la temptació de complicar coses que són senzilles, la vista d’ocell del corresponsal aclareix el panorama polític després de la moció. El PP només té un camí cap al poder autonòmic i municipal, que és doblegar Vox com ha devorat Ciutadans (improbable) o pactar amb la ultradreta. Els dos camins són excloents, d’allà el precari camí que ha de trepitjar Alberto Núñez Feijóo: pressionar per vèncer però sense passar-se de frenada, no fos cas que, si l’ofega, la suma final no li arribi. D’aquesta manera, part de l’Espanya de Vox que ha representat Ramón Tamames al Congrés (millor del que podria semblar, amb aquesta barreja d’avi savi i cunyat per la Nit de Nadal que ha exhibit el candidat [?] a la presidència del Govern) és també l’Espanya de Feijóo. Ho serà perquè ha de competir amb Vox pel mateix electorat, no combatre el partit d’extrema dreta ni de bon tros erradicar-lo del mapa electoral, com Ciutadans.

Davant això, Pedro Sánchez ha mostrat que té més alternatives per mantenir-se a la Moncloa. També necessita un soci –en aquest cas, l’esquerra a la seva esquerra– al qual vèncer però no ofegar, però la majoria de la investidura ha demostrat la seva fortalesa. El mapa de blocs, la decisió binària, deixa el PP només amb Vox a la dreta i tots els altres, amb les seves contradiccions, baralles, competicions i fins i tot caos, a l’altre. Vox és la benedicció i la maledicció alhora per a Feijóo. Amb Abascal i els seus es queda sol; sense Abascal no hi arriba.

Notícies relacionades

Tamames carrega contra l’independentisme i acusa Sánchez d’acabar amb la separació de poders

Twitter era una cerveseria de Múnic

Associated Press la va encertar en la seva prèvia i aquesta és potser la principal notícia de la moció: el guanyador de l’estratègia parlamentària de Vox ha sigut el Govern i, concretament, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. No només per l’espai de lluïment gratuït amb què han comptat, sinó perquè han evidenciat davant l’electorat que no hi ha mitges tintes, que aquest cicle electoral va de triar entre Sánchez i Díaz o entre Feijóo i Abascal. Sé que hi ha molts matisos entre mig i oceans d’arguments, però què hi puc fer, pateixo la síndrome del corresponsal. Els dos dies de fama de Tamames han deixat les coses molt clares.

No només Feijóo hauria de prendre nota del retrat a traç gruixut que deixa la moció. També Unides Podem té motius sobre els quals reflexionar. L’aritmètica electoral és molt complexa i tant en autonòmiques i municipals com sobretot en els generals, les majories es dilucidaran per pocs vots. Si l’esquerra compareix amb tres marques o amb un suposat acord que en realitat resti en lloc de sumar, el camí de Feijóo serà molt més senzill, i tenim com a mostra els miralls de Madrid i d’Andalusia. Si el camí de la dreta està en mans de la dupla Feijóo-Abascal, el de l’esquerra també és cosa de dos, Sánchez i Díaz, no de tres. No fa falta ser corresponsal per veure-ho.