El viatge a enlloc

El periodista canari Alfonso González Jerez escrivia aquesta setmana en aquest diari un retrat de Fernando Sánchez Dragó, maquinador segons sembla de la candidatura a la presidència del Govern d’Espanya de Ramón Tamames impulsada per Vox, en què qualificava el polèmic escriptor de «company de viatge a enlloc». Em va semblar una imatge brillant no només de Sánchez Dragó, representant perfecte d’aquells personatges que en la dictadura i en la Transició es va qualificar com a companys de viatge del comunisme per no estar afiliats al Partit Comunista però que van col·laborar-hi, sinó també del periple ideològic de totes aquelles persones que, com el mateix Dragó, han passat d’identificar-se amb la ultraesquerra o l’anarquisme quan eren joves a fer-ho amb la ultradreta o les seves proximitats amb el pas dels anys sense deixar de tenir la raó en cap moment. Els exemples a posar en serien molts, però potser el de Ramón Tamames, pel seu protagonisme en la moció de censura de Vox al Govern d’aquesta setmana, és el més representatiu de tots.

Per descomptat que algú pot evolucionar, i ho ha de fer, en la seva vida (pensar el mateix sempre no és signe de coherència sinó d’immobilitat), però fer-ho fins al punt de començar en un extrem ideològic i acabar en l’oposat no és evolució sinó involució, com Ramón Tamames ha demostrat amb la seva peripècia vital i política. Si a això hi afegim el patetisme de la seva figura anacrònica en un Parlament on els altres intervinents s'adreçaven a ell, més que com al candidat que era a la presidència del Govern, com a l’avi desconcertat que els mirava amb estupor incapaç d’entendre que el seu temps en la política va passar fa molt, o sigui, amb condescendència, entendrem que molts ens preguntem com és possible que el viatge a enlloc que efectivament és la vida de tots es pugui evidenciar de forma tan cruel. ¿És que ningú entre els familiars d'aquest antic economista prestigiós i comunista destacat ha pogut intervenir per evitar-li un final de viatge polític tan denigrant per a la seva figura malgrat que ell ho hagi cregut un fermall d’or com va manifestar repetidament aquests dies amb un narcisisme tan malaltís com patètic a la seva edat?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Narcisisme, potser aquesta és l’explicació. No només en el cas de Ramón Tamames sinó en el de totes aquestes persones que com ell van començar donant-nos lliçons polítiques i ideològiques des de l’extrema esquerra i ara ho fan des de la ultradreta, prova evident que es creuen en possessió de la veritat allà on siguin. Que el món és rodó ja ho sabíem, però ells tornen a demostrar-nos-ho cada dia al donar la volta a l’esfera ideològica per arribar al punt de partida (els extrems es toquen) i, al final, fer un viatge enlloc com aquell que ens va explicar Fernando Fernán-Gómez d’una companyia de comediants que era el seu propi viatge vital.

La diferència entre Fernán-Gómez i Tamames (o Sánchez Dragó o tants i tants dels seus amics que van començar acompanyant i justificant els extremismes ideològics d’esquerra, ja fossin leninistes o anarquistes, fins i tot l’abertzalisme proetarra com Gonzalo Santonja, avui conseller de Cultura de Castella i Lleó per Vox, i ara es manifesten furibunds antiprogres amb la passió de l’exfumador o el convers) és que l’autor de ‘El viatge cap enlloc’ mai va perdre el sentit de la dignitat i, com el director de la seva companyia de còmics de la llegua que tan magníficament interpretava ell mateix, es va retirar de l’escenari quan va veure que el seu temps havia passat ja.