Gavary, el veí amic de Putin

Espanya i la UE han de ser molt més estrictes amb les activitats de les empreses de capital rus. Ja haurien d’haver-ho sigut abans de la invasió, perquè en molts casos eren rentadores de diner negre dels oligarques de Putin. Molts van invertir de manera impúdica els beneficis que havien obtingut en tota mena d’activitats il·lícites al seu país. Però ara el compliment dels embargaments és militarment estratègic, políticament imprescindible per mantenir la credibilitat i moralment exigible atesos els sacrificis que el conjunt de la població està fent per suportar els efectes de la guerra. Fa dues dècades, Joseph Stiglitz va advertir dels perills d’admetre al club del lliure comerç autocràcies com Rússia i la Xina. Es referia a coses com aquesta. L’ambició de beneficiar-se d’una inversió tèrbola acaba sent una presa de pèl per al conjunt dels ciutadans. Les democràcies no poden ser tan dràstiques en les sancions, però han de ser molt i molt acurades. I el periodisme els ho ha de recordar. És cert que en política internacional no hi ha principis sinó interessos, però ara posar fre a Putin i els seus no és una qüestió de principis, sinó d’interès general. Ens hi juguem la pau a Europa, l’estabilitat econòmica i l’estabilitat política que Putin no ha dubtat a amenaçar tantes vegades com ha pogut. No, no és una qüestió de principis, que també, és una qüestió d’interès.