Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tamames i la guerra nostra de cada dia
Ni la Guerra Civil ni els morts li importen a l’Espanya real, que és la que es troba extramurs del Congrés. Ni tan sols importa Franco
Ramón Tamames ja sabia que no seria president del Govern. Si va pujar a la tarima va ser per nostàlgia dels seus temps de professor; l’home tenia ganes d’impartir lliçons, no només a Pedro Sánchez i adlàters, sinó també a tots els espanyols. Abans escrivia llibres sobre economia que llegia molta gent, però això no té comparació amb el fet de sortir cada dia per la televisió i a tots els diaris, i això a Espanya només s’aconsegueix de tres maneres: sent candidat a president, sent una ministra d’Igualtat que aconsegueix rebaixes de penes per als agressors sexuals o sent Shakira. En vista que la segona no està al seu abast per falta d’imbecil·litat, i la tercera, per falta de moviment de malucs, Tamames va optar per la primera. Alumne aplicat com soc, vaig agafar apunts, d’entre els quals destaco que «en una guerra civil no hi ha només un bàndol bo i un de dolent». Jo hi afegiria que «comença a importar-nos un rave la Guerra Civil», tot i que, dit des de la tribuna del Congrés, potser és lleig.
Gairebé no queda ningú que hagués lluitat en la guerra i els que queden ja són centenaris i no estan per a punyetes. Els preocupa més haver de demanar cita prèvia per internet per a qualsevol assumpte menor, que la famosa memòria històrica; a certes edats la memòria que ens inquieta és la que anem perdent inexorablement, i que donin pel sac a la història. Jo, com va dir algú sobre la cultura i una pistola, cada vegada que sento el sintagma ‘memòria històrica’, foto mà a la cervesa.
Em sorprenen els que insisteixen a trobar el que queda d’un avi que mai van conèixer, i més encara que s’emocionin si algú els assegura que un parell de fèmurs pertanyen al iaio, que va morir fa gairebé noranta anys. A mi em diuen avui que l’avi que no vaig conèixer està enterrat a no sé quina cuneta i ni boig se m’acut anar a exhumar-lo, i menys tal com s’ha posat el preu dels enterraments ara; a veure què faig amb les seves restes. Em donen a mi els ossos de qui ‒diuen‒ és el meu avi i em fiquen en un problema econòmic; ja em veig buscant una altra cuneta on soterrar-lo, i, per postres, avui estan totes asfaltades.
Entretots
No suggeriré que la Guerra Civil s’hagi d’oblidar, perquè hi ha molts xiringuitos que en depenen i uns quants sous que es distribueixen gràcies a recordar-la. Però, posats a treure-li rèdit, es podria ser una mica més original que repartir culpes i furgar cunetes. Si s’escenifiquen batalles de la guerra civil dels Estats Units i, fins i tot, de les guerres napoleòniques, bé es pot fer el mateix amb la nostra, i rememorar la batalla de l’Ebre disfressats de rojos, de nacionals i, fins i tot, de manera que ni dones ni immigrants se sentin exclosos, de milicianes i de Guàrdia Mora; molt més divertit, això, que continuar buscant cadàvers.
Ni la guerra ni els morts importen a l’Espanya real, que és la que es troba extramurs del Congrés. Ni tan sols importa Franco. En la meva darrera visita a Madrid em vaig acostar fins al cementiri del Pardo per veure la seva tomba, pensant que aquell indret estaria ple de nostàlgics. Estava desert, no hi havia ningú més que un escombriaire municipal que netejava de fulles les tombes. Li vaig preguntar si la tomba de Franco ‒i la seva senyora, que descansen junts‒ rebia gaires visites.
‒Naah, quatre matats de tant en tant ‒va respondre, mentre escombrava.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
