S’ha acabat

«Les coses s’acaben» va ser la gran frase amb què li vaig explicar al balancí vermell per què acabava de penjar-lo a Wallapop amb la intenció de desfer-me’n. Les coses, és cert que s’acaben. I el pitjor és que de vegades s’acaben sense una raó. No tenien, de fet, motius per acabar-se, però apareix un impuls, un caprici imprevist, i fem que s’acabin abruptament. Només perquè sí. El balancí és nou. El vaig comprar alhora que el pis, en una botiga de mobles de disseny. Va ser un enamorament sobtat. Em va sortir per un ull de la cara, confesso. Però me’n vaig enamorar abans de veure el preu. Ja no recordo quant em va costar. En la nebulosa nostàlgia que van deixar aquells dies en què la vida semblava fàcil, i que al cap de poc començaria a ser difícil, el balancí va ser car i inevitable. Això va passar fa 18 anys, cosa que implica acceptar que el balancí és vell.

Gairebé no l’utilitzava. M’agradava més mirar-lo i dir-me «és bonic, eh» que ocupar-lo. No era senzill ni deixar-s’hi caure ni aixecar-se’n, tot i que una vegada a sobre resultava còmoda i acollidora. Ser-hi a sobre es tornava una barreja d’estar assegut i estar ajagut. La maniobra d’acomodar-se s’assemblava a un salt al buit. Gairebé havies de tancar els ulls, aguantar la respiració i resar per caure bé. Llavors, et succionava, et feia part d’ell. De vegades crec que el balancí pensava «que còmode que estic» quan algú s’hi posava a sobre. Aixecar-se podia ser una odissea. A la meva mare vam haver de rescatar-la entre dos. Amb el temps jo vaig anar perfeccionant la tècnica i em tirava a terra, i des d’allà a baix reconstruïa la meva vida. La maniobra se semblava a l’acte de deixar-se caure del matalàs a l’aigua de la piscina, només que sense aigua.

Notícies relacionades

Una escombra amb futur

Pràcticament un inútil

Però que bonic, que vermell, que protagonista. Qualsevol que venia a casa i el veia per primera vegada no es resistia a provar-lo. Era un caramel. Després havies d’ajudar-lo a posar-se dret, i el dia que tornava pel pis, l’envoltava i s’establia al sofà, balbucejant «quin fill de puta», sense treure-li l’ull de sobre del tot. Algunes parelles s’estranyaven que no me’n desfés o no el portés a casa dels meus pares, com a pas previ mental a perdre’l de vista per sempre. Va resistir a tres mudances. En dues d’aquestes va viure desmuntat al traster. En l’última, en vista que no hi ha traster, el vaig restituir al despatx. No van trigar a aparèixer els vells fantasmes. Vaig tornar a veure, però aquesta vegada amb més violència, el sentit pràctic de la vida intentant matar la bellesa, amb l’argument que la bellesa, si no hi ha res més, només serveix per a la bellesa, és a dir, per a res.

Al cap de poques hores de penjar les fotos a Wallapop, van començar a arribar-me estúpids comentaris i preguntes. Em vaig dir «però què estàs fent», que és una de les formes orals que adopta el penediment, i vaig retirar les fotos i vaig eliminar l’aplicació del telèfon i em vaig recordar que gairebé sempre l’únic que importa és la bellesa. No nego que les coses s’acabin, però tan cert o més és que les coses continuen, i també sense una raó lògica, només perquè sí.