Article de Rafael Vilasanjuan
Els carrers francesos
El que hi ha darrere d’una reclamació particular és el descontentament general de la població, que ha sortit d’una crisi de salut amb moltes seqüeles, s’ha ficat en una altra per la qual cal finançar armament mentre puja el preu del més bàsic i la inflació, en canvi, deixa exigus els salaris
A França li agrada el carrer. Des de la revolució, les manifestacions i revoltes es repeteixen cada vegada que algun dirigent pretén ignorar que els valors de la República es van forjar als carrers. És difícil trobar un president que no hagi tingut almenys una protesta seriosa que amenaci el seu mandat amb multituds que surten de casa a recuperar la memòria oblidada d’on rau el poder.
A De Gaulle, el carrer li va esclatar el maig de l’any 68 fins a posar en risc el sistema. El van seguir governs socialistes com el de Mitterrand, un rei sense corona que també va comprovar com milions de persones el desafiaven públicament, i Chirac es va veure obligat a declarar l’estat d’emergència per les revoltes urbanes. Tots i cadascun dels presidents de la Cinquena República han tingut la seva rèplica en barricades de carrer. Després dels ‘armilles grogues’, a Macron li arriba ara aquesta segona onada, més nombrosa, crítica i incerta perquè el rebuig de la reforma de pensions té difícil solució.
Notícies relacionades¿Volem viure més, jubilar-nos més aviat i pagar menys a les arques públiques? L’equació està a l’altura de la il·lusió d’aixecar les llambordes a París per descobrir si a sota hi havia una platja. Però les protestes s’allargaran, perquè el que hi ha darrere d’una reclamació particular és el descontentament general de la població, que ha sortit d’una crisi de salut amb moltes seqüeles, s’ha ficat en una altra per la qual cal finançar armament mentre puja el preu del més bàsic i la inflació, en canvi, deixa exigus els salaris.
A França, a més, la fractura social creix al centre de les ciutats, controlat pels fills de la burgesia autòctona i els suburbis. La fúria va més enllà de les pensions: el que està en joc és saber si una sola persona, el president, pot prendre totes les decisions o si cal canviar el model de República. Amb el Parlament pràcticament anul·lat, avui la democràcia francesa entrega el poder gairebé de manera autocràtica al president, de manera que l’únic poder alternatiu és el carrer.
