NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Feijóo i el simulacre de Tamames
Ni la moció va aconseguir cap mena de censura ni la coalició va sortir reforçada més enllà de la posada de llarg de Yolanda Díaz
Per una vegada a la vida, l’actitud d’un polític de primera línia s’ha assemblat a la de la majoria de la població: Alberto Núñez Feijóo ha passat olímpicament de la moció de censura de Tamames promoguda per Vox. Encara que ens hi hàgim esforçat els mitjans i s’hi hagin esforçat els polítics, el que va passar al Congrés va ser una ecocambra com una casa de pagès, de manera que la reverberació va ser tan intensa en un perímetre tan reduït que gairebé els esclaten els timpans. Ni la moció va aconseguir cap tipus de censura ni la coalició va sortir reforçada més enllà de la posada de llarg de Yolanda Díaz, que acumula tantes festes dels 18 anys que al final envellirà com a projecte polític abans de fer-se realitat. Les coses són on vam dir que eren, com recorda Joan Cañete: les eleccions de desembre es juguen en la suma dels blocs més que no pas en qui arribi primer a la meta.
Ensordits per aquest inici de setmana onanista, els polítics han tornat a la realitat. El PSOE i Unides Podem no han avançat ni un mil·límetre per defugir el següent obstacle, que és la llei de vivenda. Feijóo compara la reforma de les pensions a Espanya i a França de manera inoportuna a les portes d’una cimera europea. I Sánchez, com Felipe González en els seus últims temps, aconsegueix a l’agenda internacional la glòria que li neguen a casa, ara amb un important viatge a la Xina just quan Xi Jinping torna de Moscou. I torna el fantasma de la dimissió en bloc dels caducats vocals del Consell General del Poder Judicial. Res diferent a l’agenda que abans de la moció.
Entretots
Aquests episodis d’entotsolament no ajuden la política a aproximar-se a la societat i no fan res més que donar ales als populismes. La realitat tossuda s’imposa amb un creixement econòmic amenaçat per la inflació i l’angoixa per la salut dels bancs, als quals com més criden que no els passarà res, menys se’ls creu la gent. Obsessionats per la tecnologia, oblidem que la falla sistèmica que ens ronda té un altre origen: la desconfiança, el simulacre que va denunciar Baudrillard.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
