Política espanyola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tamames, Iglesias i els cignes
Una moció de censura que tenia més de burla que d’instrument democràtic no ha deixat de ser un regal per als del «tot va malament»
La moció de censura va passar. El Govern va tenir l’oportunitat d’explicar-se; Yolanda Díaz, de reivindicar-se; el PP, de desaparèixer (fora, bitxo); Vox, de captar focus mediàtic, i Ramón Tamames, d’entonar el seu cant del cigne. Un cigne per als seus propis ulls, és clar. Punt a favor del Govern, sembla. Però, ¿i els vots que s’han extraviat pel camí?
Quan l’esperpent genera rius de tinta i domina l’escenari, s’alimenta la desconnexió emocional. Predomina la incomprensió, la sensació d’alienació. Això ho sap molt bé la ultradreta, que es nodreix tant de convençuts com de desconnectats. Uns la votaran digui el que digui. D’altres deixaran de votar, també els seus adversaris. Desorientar, endinsar-se en la negativitat, crear legions de descreguts també és un objectiu de Vox.
Entretots
Una moció de censura que tenia més de burla que d’instrument democràtic no ha deixat de ser un regal per als del «tot va malament». Perduts en el ciberespai de la polarització, reticents a qualsevol argument que vagi més enllà de l’escopinada, enganxats a una imatge funesta d’Espanya, han vist enfosquir-se una mica més el seu regne de les ombres. Però no només la ultradreta treballa per la desconnexió.
La intervenció brillant de Díaz, amb la complicitat de Pedro Sánchez, va provocar una bona dosi d’optimisme al votant d’esquerra. Després d’uns mesos de baralles en el fang, a la fi el Govern de coalició era capaç de transmetre una imatge d’unitat, d’orgull per l’aconseguit i d’ambició política. Però no va trigar a arribar la inquietud. Ai, el foc amic.
Unides Podem no l’hi posarà fàcil a Díaz i al seu projecte Sumar. És comprensible que UP no estigui disposat a regalar un espai que ha combatut –i defensat– pam a pam. Però entre entregar-lo o dinamitar-lo, hi hauria d’haver un mínim sentit d’aquest tan esbombat bé comú.
La contundència i l’agudesa que destil·lava el Pablo Iglesias del 15-M s’han convertit en una ràbia difícil de digerir. Sigui per ressentiment, per convenciment o per marcar distàncies amb l’estil més amable de Díaz, la duresa i les dificultats que llança a l’acord es converteixen en una altra manera d’alimentar la desconnexió. Aprofundeix en aquesta imatge de líders entotsolats en les seves penes i ambicions, allunyats de les dificultats de la ciutadania. La ultradreta s’alimenta tenyint-ho tot de negre. L’esquerra necessita la il·lusió, treballar per l’esperança. Iglesias tindrà raons per a tanta ferida, però ell també sembla enamorat del cigne que veu en el seu reflex.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Ramón Tamames Pablo Iglesias Pedro Sánchez Yolanda Díaz Pérez Santiago Abascal Vox Moció de censura
