L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El temps robat a mitjanit
Sobre l’ajust dels rellotges a l’horari d’estiu
Per fi, el despertador de piles s’ha posat en hora ell solet sense necessitat de potinejar-lo. Per art de màgia, a les dues van ser les tres, i ja. Em fa mandra buscar les instruccions de l’artefacte, de manera que cada any es repeteix la mateixa cançó: espero pacient cinc mesos, d’octubre a març, fins a l’ajust amb l’horari d’estiu, per deixar de mirar-lo de reüll i odiar-lo pels petits ensurts quotidians. Aquest dilluns comença, doncs, la setmana del disloqui circadiari, d’anar ensopegant amb els efectes d’un ‘jet lag’ permanent. I així fins almenys l’any 2026.
Prefereixo que les tardes s’allarguin fins a l’hora del sopar, però els experts en fisiologia asseguren que al cos li convé més l’horari d’hivern perquè concorda millor amb els cicles de llum i foscor. Sembla que s’estalvia una mica d’energia amb la mesura, de la qual es beneficien l’hostaleria i les terrasses, però ¿de debò val la pena la murga de tant canvi? O horari d’hivern o d’estiu, però només un. Crec.
LA LLAVOR I EL FRUIT
Les formigues, l’eruga processionària, les aranyes i el pugó segueixen al seu aire, aliens a la batalla contra les manetes del rellotge. Cuques i plantes en tenen prou amb el subtil metrònom de la natura: la nit i el dia, el trànsit de les estacions, la plenamar i la baixamar, el desglaç, la llavor, la flor i el fruit, la maduració del blat, la fresa dels salmons a Noruega, la pluja d’estrelles a l’agost. És l’home, conscient de la seva pròpia finitud, l’obstinat a trossejar el temps en unitats de mesura cada vegada més exactes i petites, fins al nanosegon. Des del rellotge solar fins al cronòmetre de plutoni que van enterrar en un parc públic d’Osaka el 1970, tot per esprémer com una llimona un bé escàs amb l’objecte de la productivitat i el benefici.
¿A QUI RECLAMAR?
Notícies relacionadesSi el temps és or, com assegura la dita, cal preguntar-se on van a parar totes aquestes hores usurpades a mitjanit amb els canvis horaris. ¿A qui reclamar-les? Si no m’he equivocat amb els comptes, em deuen dos dies sencers i un serrell d’hores escamotejades al son, a l’insomni i a la contemplació de les musaranyes. Temps que ingressa en el còmput d’allò viscut sense que n’hagi esquinçat ni tan sols l’embolcall de cel·lofana.
Si el temps és circular, aquest grapat de minuts es despertarà intacte un bon dia als peus del llit. O, si és simultani, potser algú s’alimenta de les hores furtades en alguna escena del passat, com en aquells versos de Borges: «‘¿En qué ayer, en qué patios de Cartago, / cae también esta lluvia?’».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
