Carta a un jove barceloní ‘emprenyat’

Agraeixo a EL PERIÓDICO que em permeti escriure una carta oberta a la joventut barcelonina legítimament ‘emprenyada’ perquè no té ni idea de quan podrà accedir a un lloguer digne. Passen els anys, la gent de 20, 25, 30 anys, camí de quaranta, continua vivint amb els pares, o compartint pis en una edat en què ja no té cap gràcia fer cua per dutxar-se o anar al lavabo, i el pitjor és que no es veu la sortida del túnel. Si és que hi ha sortida.

 Jo no soc encara una persona ‘gran’ però ja no soc una persona jove. Ho vaig ser. Com molts joves de la meva generació vaig conèixer inicis professionals difícils i vaig anar curta de diners, en un moment en què això implicava moltes més restriccions que ara. Ara, la majoria de joves sense capacitat d’emancipar-se disfruten d’espais de llibertat personal que a la meva època eren impensables. Jo me n’he anat al cine per deixar-li la casa i via lliure a la meva filla i a la seva parella. A la seva edat, la meva parella i jo havíem d’intimar al cotxe.

En canvi, teníem millors perspectives a mitjà termini. Sabíem que era qüestió de temps trobar una feina amb cara i ulls i un lloguer decent. Ara, l’espera es pot fer eterna. Els últims càlculs afirmen que per viure a Barcelona has d’ingressar entre 2.000 i 2.500 euros al mes. ¿Quina persona jove pot comptar amb semblants ingressos en l’actual mercat laboral, marcat per la immisericòrdia precària i la inflació?

Fa vuit anys que l’actual equip de govern de l’Ajuntament promet milers de vivendes socials, o com a mínim assequibles. Més de 8.000 vivendes es van arribar a prometre, i n’han sortit amb prou feines 1.400, i sense cap política realista que ajudi els joves a accedir-hi. Es dedica molta més energia a ‘emprenyar’ els joves que a solucionar el seu problema. A dir-los que la solució és okupar, o que l’enemic és el propietari de vivenda, fins i tot el petit propietari que porta tota la vida estalviant per pagar una hipoteca, ni tan sols un fons voltor.

Potser va sent hora d’afrontar la dura veritat: el principal fons voltor, a la pràctica, és l’Ajuntament de Barcelona, que ha fet de tot menys generar i mantenir un parc social de vivendes de lloguer, que per exemple pugui assumir de manera rotatòria gent jove (de determinada edat a determinada edat...), per facilitar i aplanar la seva entrada en un mercat de vivenda cada vegada més hostil.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Precisament perquè és tan hostil, cal estovar-lo amb intel·ligència i no a l'estil kamikaze. No som a Corea del Nord (ni ho volem). No podem obligar ningú a posar el seu pis al mercat de lloguer si no li donem seguretat jurídica, si no l’incentivem fiscalment, si no eliminem de l’equació l’amenaça de l’okupació. Tot això, que pot sonar a música celestial quan t’emprenya i et frustra no poder llogar un pis, no t’ajudarà en absolut a canviar d’estatus. Continuaràs emprenyat i vivint amb els teus pares o en un pis compartit.

Es podrien i s’haurien de fer tantes coses que no es fan. Es pot donar seguretat alhora a propietaris i inquilins amb un nou pacte social on, per exemple, l’administració avali, o ajudi a avalar, els joves que no disposen d’una gran nòmina o de milers d’euros per pagar fiances. Es pot incentivar el lloguer a joves de manera que sigui llaminer o fins i tot irresistible. Es pot treballar, treballar molt, però abans que res cal refer la confiança. Perquè tothom que vulgui quedar-se a Barcelona sàpiga que es pot quedar. Perquè Barcelona és casa seva.