Pinotxo Tamames

Feijóo es va amagar. Va esperar a veure què passava. Per apuntar-se després al clamor que repudiava una moció de censura que només va censurar el seu protagonista davant tanta atzagaiada. Això sí, el líder del PP es va estalviar un cara a cara amb Sánchez que l’hauria posat contra les cordes. El president espanyol no només és molt millor orador, no havia d’estar-se amb miraments ja que de Vox no necessitarà res. Ni ara ni després de les pròximes eleccions.

Pinotxo es va enfundar en un argumentari tan populista com falsari. Ni en l’econòmic va encertar. Tot ho va acompanyar de nacionalisme espanyol, castís. Fonamentalment en això va consolidar els seus arguments. I va arribar al paroxisme de recórrer a un tòpic que no se sosté a poc que es mirin les dades: la sobrerepresentació nacionalista.

Notícies relacionades

Tamames, Iglesias i els cignes

Twitter era una cerveseria de Múnic

És una mentida tan basta que el sorprenent és que s’hi recorri. Tret que en realitat el que es pretengui sigui la infrarepresentació. Dels grans partits del Congrés és el PP a qui més barat li va sortir l’escó el 2019. Seguit molt de prop pel PSOE. Uns 56.000 vots el diputat. És clar que a Terol Existeix li va sortir per menys de 20.000. Sempre que passem per alt que el diputat per Terol del PP –el tercer i últim de la província– en va tenir prou amb 17.000 vots. Però és que a Vox el seu diputat ceutí li va costar només 11.000 vots. I el de Melilla del PP s’asseu a l’hemicicle gràcies a 9.000 vots mentre que cada diputat de la CUP va sortir a 123.000 vots. Pitjor li va anar a Ciutadans, senzillament perquè molts dels seus vots van caure en sac foradat al no entrar en el repartiment en la majoria de províncies. Per no parlar del Pacma, que segueix fora de l’hemicicle malgrat comptar amb prop d’un quart de milió de vots.

En realitat el que Pinotxo volia dir però no va dir és que cal corregir la llei electoral per privar de representació el nacionalisme perifèric. I evitar així la seva pèrfida influència en cap Govern. És a dir, introduir mecanismes que impedeixin o minimitzin la seva presència a la Cambra dels Diputats. Aquesta i no una altra era la seva querella. Només que va preferir no verbalitzar-la per alimentar la cerimònia de la confusió. És clar que a mentider sense escrúpols el guanya folgadament Pablo Casado i les seves miserables mentides sobre la persecució del castellà a les escoles catalanes. Sempre es pot caure més baix.