Mals temps per a la lírica

I toca recordar-ho quan, en moments decisius com els que vivim, alguns líders polítics i esportius semblen dedicar-se, amb gust, a la lírica dels grans relats que distreuen de la realitat.

Vegem-ne alguns casos. Per exemple, la lírica tràgica dels dirigents del Barça. S’hi autopresenten com a herois perseguits per poders foscos, per eludir l’essencial: que l’opinió pública ja no accepta aquesta narrativa de conte infantil.

Obliden que la lírica del futbol s’imposa a la realitat només de vegades, i pel nostre gust a la ficció infantil, però que, últimament, després del creixement del deute del club i el cas Negreira, el que ningú ens treu de la percepció és la fetor de podrit que emana de la corrupció.

Un altre cas, la lírica que s’ha utilitzat recentment contra jutges i empresaris: entre satírica i epigramàtica. Alguns polítics, per distreure’ns de l’essencial, no han dubtat a qualificar els primers d’atrabiliaris, reaccionaris i patriarcals. I els segons, de rics, egoistes i antipatriotes.

Però quan han sigut ja més de 700 les rebaixes de penes, i fins i tot el legislatiu s’ha hagut d’autoesmenar la plana; quan res ha frenat el trasllat de Ferrovial a Holanda... Sembla que hem tocat fons.

I, així, hem constatat, d’una banda, que els veredictes del judicial pesen més que les invectives de l’executiu; i de l’altra, que el capital, per patri que sigui, no resisteix la temptació d’engrandir-se més enllà de les fronteres.

Un altre cas de lírica: èglogues de celebració que els líders polítics i econòmics han llançat, últimament, sobre la salut del sistema bancari; mirant de frenar la caiguda. Tot i això, cap d’elles ha impedit que la crisi avanci en cascada. Primer el Silicon Valley Bank, després la del First Republic Bank, Credit Suisse, Deutsche Bank, etc.

Perquè també aquí s’evidencia que la lògica del capital no accepta ni distraccions ni somiejos, i que no sol deixar-se convèncer per descripcions idíl·liques que no toquen de peus a terra.

El mateix passa quan en temps de guerra es recorre a l’èpica. La invasió d’Ucraïna pot tractar-se temporalment a base de lirisme èpic i cants heroics. Però està necessitant esforços econòmics, bèl·lics i diplomàtics ¡reals! Malgrat que una opinió pública distreta, potser, no sigui gaire procliu a acceptar-los.

La lírica per si sola no se sosté, perquè no hi ha millor dissolvent contra ella que el nombre de morts i víctimes tendeixi ja a fer-se insuportable (per als dos contendents), i el fet evident que l’economia mundial està corrent ja un greu risc de recessió profunda.

¿Quantes demostracions més i quant temps més necessitarem per convèncer-nos que, en general, aquests no són bons temps per a la lírica política?

Y ¿quant trigarem a acceptar que el que importa de veritat, en la vida pública i en la vida política, és atendre justament els fets i actuar en conseqüència? Que les altres coses són només distracció.

Per això el que convé exigir, en l’esfera pública i especialment a la política, és que hi hagi menys lírica, menys relat i més exigència de veritat.

Necessitem que els discursos polítics siguin menys inflamatoris i menys inflamables. Que fugin de les hipèrboles retòriques i de les exageracions. I que s’allunyin, tant com sigui possible possible, de les justes poètiques (tipus moció Tamames).

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Perquè el que al cap i a la fi importa és la nostra capacitat de conèixer la realitat i d’actuar conjuntament davant d’ella. I per a això es necessita un llenguatge discret, verídic i capaç de reflectir la complexitat –sempre evasiva– de la realitat I una forma de diàleg que potenciï l’entesa, per sobre de la confrontació i l’agressió.

El que val en política no és, doncs, només el relat o la lírica. Al final sempre toparem –com deia Arendt– amb una cosa que no es pot canviar, i aquesta és la realitat que compta: «El terra sobre el qual som i sobre el qual s’estén el cel que tenim a sobre».