Ana Obregón: capricis i drets

Ja està gairebé tot dit d’Ana Obregón, tot i que s’hagi de dir més vegades. Encarregar un fill a aliens, posar-li un preu, pagar-lo. Entendre que els diners et donen dret a tot, que tot té un preu, fins i tot una vida, ho converteix tot en un caprici. «Els desitjos no són drets» potser és la frase que més m’agrada de tot aquest debat, i és un dels mals dels temps que vivim. Potser la frase que més ens hem de repetir i repetir als joves: els desitjos cal perseguir-los, però sovint es queden en això, en desitjos. Sap greu, però cal seguir endavant.

Només tinc un dubte en el cas de l’Obregón. Només un que m’incomoda perquè no he vist la mateixa reacció en altres casos, quan els protagonistes eren homes. En ella es jutja tot en majúscules: que es compri un fill, que tingui 68 anys i que ho faci quan encara expressa públicament el dol per la mort del seu fill Aless. Sens dubte tot això fa del cas una cosa excepcional, prova d’això és el debat que ha generat. Però fa l’efecte que els tres elements s’agreugen pel fet de ser dona, una dona blanca i adinerada. Això no hauria d’eximir-la de la crítica, però el debat sobre la maternitat tardana no el tenim quan són ells els que engendren a les portes de la tercera edat. Tampoc s’incendien les xarxes quan es publica que un famós ha comprat un nadó a través de la gestació subrogada. I, finalment, el dol ha convertit l’Obregón en una dona inestable, gairebé desequilibrada que s’ha comprat un nadó per substituir el seu fill mort. Ella no contribueix al fet que el debat no vagi per aquest camí quan la seva primera reacció pública és afirmar que ja no tornarà a estar sola... Qui millor que ella, amb l’experiència traumàtica de perdre un fill, hauria de saber que en la vida no hi ha res garantit. Però el tracte a la seva possible inestabilitat és salvatge, com ho són sempre els atacs a l’estabilitat de les dones. A la mínima som unes histèriques o estem boges, ja ho sabeu. És l’únic però a l’escàndol, que ho és pels quatre costats, sobretot pel que té de símptoma del món que vivim: capritxós i individualista.