Ana Obregón, la soledat i el dol

El dol és el motiu que ha portat Obregón a la gestació subrogada. És també una de les arestes de les quals menys es parla en l’explosió d’opinions que ha envoltat la portada de l’‘¡Hola!’. No és aventurat afirmar que Obregón ha recorregut a un ventre de lloguer, a la seva edat, perquè l’aterreix la soledat, perquè no ha superat la mort del seu fill i perquè aquest nadó que s’ha gestat al cos d’una altra dona és per a ella una transfusió de pura vida. Tot això es pot comprar o arribar en forma de nadó fora d’Espanya amb prou diners. Ho han fet abans altres persones, famoses i no, i continuaran fent-ho d’altres perquè, em temo, el fals dret a ser pare o mare pot comprar-se amb diners. Res a afegir a totes les crítiques que ha rebut Obregón, Juan Soto Ivars em representa quan escriu en aquest diari: «Cap servei hauria de passar per arrabassar-li a una mare el seu nadó dels seus braços». Tampoc afegiré més pedres en la lapidació pública d’Obregón, no crec en la humiliació de qui necessita i reclama, a crits, un motiu per continuar vivint.

Fa pensar el vertigen de la soledat que s’intueix en aquesta dona de 68 anys que abandona un hospital a milers de quilòmetres de casa seva en una cadira de rodes amb un nadó en braços després d’un part en el qual ha aportat els diners. La mort d’un fill trenca el cicle normal de la vida, per aquesta raó és tan difícil de digerir. Intueixo la profunditat del dolor, unit a més a la certesa que per a molta gent la vellesa equival a soledat, és igual el seu compte corrent, la seva professió i la seva popularitat. Moltes vídues i vidus (la perspectiva de gènere en aquest tema és crucial) deixen passar les hores en la soledat de casa seva mentre els seus fills, ja adults, bastanta feina tenen amb viure les seves vides. ¿Quantes vegades hem escoltat que l’arribada dels nets és una transfusió de vida, nous motius per viure, per a tants avis i àvies? Ana Obregón va perdre el seu fill i no pot ser àvia, però busca el mateix en la seva nova filla. La soledat i el dol inconclús pel fill mort no la justifiquen, només ho expliquen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També ho explica un concepte imperant de la maternitat que no ha inventat Obregón: en molts cercles han convertit el desig de ser pare o mare en un dret. Tenir fills és moltes coses, però no un dret. La gestació subrogada troba en aquest concepte la motivació que dona forma a un mercat acabalat i ansiós de trobar arguments per justificar el lloguer del cos d’una dona. Obregón no ha inventat la manipulació de conceptes nobles com drets, llibertat, amor, decisions adultes responsables i maternitat. Obregón els declina i s’aprofita de l’existència d’un mercat que s’ha creat al voltant d’aquests. En aquest sentit, la gestació subrogada és un altre símbol d’uns temps en què els drets es mercantilitzen, els sentiments tenen preu i la soledat es pot combatre amb un viatge a un hospital de Miami. Ens està quedant una distopia individualista d’allò més apropiada. 

Però més enllà de l’opinió que individualment i socialment mereixin els actes i les motivacions d’Obregón, la realitat és que és una dona de 68 anys mare d’un nadó nounat. I aquest nadó sí que té drets. Passada la tempesta, això és el que hauria d’importar: el benestar d’una nena que ha vingut al món tan sobreexposada als focus i a les càmeres com la seva mare no biològica. Ja té, fins i tot, el seu primer posat, robat o fals robat, i milers de persones opinant sobre ella. Bona sort i benvinguda a la vida, petita Ana.