Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Gerard Piqué, un especialista contra el tedi
Tens la sensació que la vida de l’exfutbolista del Barça es mou entre aquests paràmetres: l’emoció de fer coses noves i l’equilibri de l’empresari que vol ser milionari en l’intent.
Certament ha de ser difícil ser Gerard Piqué. Ho dic per la gran quantitat d’episodis que protagonitza i per la repercussió de cada una de les seves històries, les personals i les empresarials. Vull dir que ho ha de ser perquè no parlem només de l’estigma de la fama, sinó d’una capacitat inusual de ser protagonista de mil i una aventures. Ja sé que això passa amb molta gent (del món de l’espectacle, de l’univers esportiu, del planeta mediàtic), però el cas de Piqué respon a una mena de pulsió irrefrenable, a una fixació per tirar endavant a una velocitat desmesurada, com si l’objectiu no fos altre (l’hipotètic pla concebut que té al cap) que córrer i avançar, sense tenir justament un objectiu. Més aviat una acumulació d’emocions. Això és el que deia quan la seva empresa Kosmos va signar el contracte milionari per fer-se càrrec de l’organització de la Copa Davis: “Els mi·llennistes demanen més emoció i nosaltres volem equilibri, s’ha de modernitzar i conservar la identitat”. M’aturo en l’emoció, que és finalment, el carburant del motor del vehicle. És cert, no ens enganyem, que l’equilibri que aleshores esmentava per justificar l’arribada d’un projecte revolucionari a una competició antiga (la Davis) era en bona part una estratègia econòmica, però també cal tenir present el factor de la impetuositat. Tens la sensació que la vida de Piqué es mou entre aquests paràmetres: l’emoció de fer coses noves i l’equilibri de l’empresari que vol ser milionari en l’intent.
David Livingstone, el conegut explorador britànic, deia que podia anar a qualsevol lloc, sempre que això representés anar endavant. També ho deien així, però a l’inrevés, els personatges de Jacques i el seu amo a l’obra de Diderot: “Tirem endavant. –¿I on és, endavant? –Endavant és a qualsevol lloc”. L’aventura de la Copa Davis s’ha acabat aquest any perquè no era rendible i perquè l’empresa de Piqué no hi veia sortida (encara són als tribunals, a veure com s’arregla l’embolic), però la qüestió bàsica és no avorrir-se. I de seguida s’inventa una altra cosa, aquest monstre fenomenal que es diu Kings League i que, en l’esclat del paroxisme malaltís de les emocions immediates ('streamers', 'influencers', 'tiktokers'...) aconsegueix enquibir 92.522 persones al Camp Nou, amb una taquilla de més de 2,5 milions d’euros i amb més de 2 milions d’espectadors a les xarxes.
Notícies relacionadesNo estic segur que Piqué sigui lector d’Edmée de La Rochefoucauld, una aristòcrata francesa feminista de primers del segle XX, que va escriure un tractat sobre l’avorriment. Hi diu: “El tedi ha estat i és l’origen de tot: de l’art, de les ciències, de les guerres; és la causa de l’evolució, dels canvis de les civilitzacions, de les modes successives”. I no estic segur que Piqué s’avorreixi. O potser sí, potser fa cas a la marquesa i el que pretén, amb tanta activitat, és justament fugir-ne per la via de l’apetit incessant per anar avançant, sigui on sigui. L’avorriment, deia Pascal, “és molt a prop de la desesperació”, i l’exfutbolista i ara creador d’invents estrafolaris sembla com si hagués aterrat en aquest planeta amb la idea de divertir-se, passi el que passi.
Aquesta podria ser una lectura de la seva existència en els darrers mesos, el darrer any. Hi podem comptar, és clar, una separació amb turbulències, cançons sarcàstiques i fletxes enverinades, un nou enamorament apassionat, la tristesa d’abandonar l’amor de tota la vida (no parlo de Shakira, per descomptat, sinó del Barça: “De vegades, estimar és deixar marxar”, va dir en el seu comiat, el mes de novembre) i l’aparició de la Kings League, que és, en paraules del sempre encertat Joan Burdeus, “un entreteniment indolor”. No hi ha història ni continuïtat, sinó present i espectacle. El futbol, com l’entenem, és un relat, un recorregut íntim que s’entronca amb el passat col·lectiu i que beu de tradicions i de lligams sentimentals. La Kings League està farcida de facècies esperpèntiques i és, en ella mateixa, la negació de les filiacions ordides amb els anys. ¿Qui pot animar un equip com els Aniquiladores, El Barrio, Los Troncos o Porcinos? Aquest no és el tema. L’important és el xou, i el xou ha de continuar passi el que passi i per damunt de res que s’assembli a un passat, a una memòria. La nostra amiga, la marquesa de La Rochefoucault, potser tenia raó al final. Va preveure l’esclat Piqué: “Els còmics són els millors especialistes contra el tedi”. El dolor és absent, el crit. Tot es concentra en una broma infinita.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
