Netanyahu porta Israel al caire del precipici

És un fet que l’alarma s’ha escampat en tots els àmbits del centre i de l’esquerra, minoritaris a la Knésset (Parlament), però també a l’interior del Likud, on la destitució del ministre de Defensa, Yoav Gallant, públicament molt crític amb la reforma, ha obert una bretxa amb una profunditat i amplada difícils de mesurar. És un fet també que el sionisme religiós, el nacionalisme exaltat i els fonamentalistes mosaics desaproven l’ajornament de la reforma decidit pel primer ministre. I és així mateix un fet que per a Netanyahu és més greu aparèixer com a algú dèbil que com un polític incompetent, com ha escrit Ian Bremmer a l’analitzar la crisi en curs.

El retret públic de Joe Biden per la projectada reforma judicial –«no poden continuar per aquest camí»– és una cosa més que una estirada d’orelles: és l’avís sense ambigüitats del primer aliat d’Israel. Els portaveus de l’extrema dreta poden repetir per activa i per passiva que el seu país no és l’estat número 51 de la Unió, poden secundar Netanyahu en la seva defensa de la sobirania nacional, però el cert és que el president dels Estats Units adverteix sense dir-ho que Israel corre el risc cert de deixar de ser un Estat democràtic si relativitza o exclou el compliment de les sentències del Tribunal Suprem, una instància especialment important en un país que no té Constitució i que es regeix per un conjunt de lleis fonamentals. Si la Knésset pot en el futur desatendre per majoria simple una disposició del Suprem, ¿en quina situació quedarà el que comunament es coneix com a imperi de la llei?

No són pocs els analistes del moment que plantegen en termes descarnats el dilema a què s’enfronta Israel: o manté el perfil propi d’un Estat democràtic, a pesar fins i tot del règim d’apartheid imposat als palestins als territoris ocupats, o es consagra com un Estat jueu confessional en el qual l’apartheid farà de la comunitat palestina un col·lectiu més desvalgut del que ja ho és ara. En els programes de l’extrema dreta religiosa, del sionisme confessional i desinhibit que representa, entre d’altres, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, aquesta segona opció és la que impregna el seu discurs. Una cosa que ni tan sols l’enrenou en l’Exèrcit i entre els reservistes per la reforma projectada ha fet moderar els discursos dels partits ultra. Es diria que la majoria dels seus líders comparteixen la impressió que difícilment tornaran a disposar d’una situació tan propícia per fer realitat els seus somnis identitaris més extrems.

El diari progressista israelià Haaretz lamenta que Biden hagi trigat tant a alçar la veu, tot i que finalment no s’ha contingut, reconeix, i descriu el rumb que ha fixat Netanyahu: «Washington va tardar un temps preciós interioritzar que realment hi ha un perill clar i present per al futur de l’Estat d’Israel, el líder del qual ha renunciat públicament a qualsevol façana liberal per definir-lo clarament com un Estat jueu en lloc de democràtic». No és que Haaretz renegui del llegat i la tradició jueva, sinó que veu en perill la continuïtat de l’Estat laic, de la transversalitat que promouen diferents organitzacions cíviques, dins i fora d’Israel, del camp cultural i dels negocis, una cosa que des de fa dècades caracteritza el vincle d’Israel amb les comunitats jueves de tot el món, singularment amb la dels Estats Units.

El professor Yossi Klein Halevi, de l’Institut Shalom Hartman de Jerusalem, va publicar al gener un article al mensual nord-americà The Atlantic titulat ‘La traïció de Netanyahu a la democràcia és una traïció a Israel’. Hi sosté que «la decència i la raó» poden salvar-se, però per a això és necessari que «els amics jueus de l’exterior» s’afegeixin a la mobilització contra Netanyahu i els seus aliats. En cas contrari, Klein Halevi preveu que els ultrasionistes d’extrema dreta imposaran el seu punt de vista, que resumeix de la següent forma: «Consideren que les normes i institucions democràtiques impedeixen que Israel utilitzi el seu poder sense restriccions». Una cosa que potser en el passat Netanyahu no va creure, però que ara necessita compartir amb els seus aliats per regatejar l’acció de la justícia.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

El que és paradoxal del cas és que el temps que s’ha donat el primer ministre per negociar la reforma amb part de l’oposició –ningú pensa, de moment, que hi pot renunciar– ha sigut interpretat per l’ala més ultradretana de la coalició com un senyal de flaquesa, quan és evident que en l’horitzó l’únic front relativament sòlid és el de la protesta al carrer i l’activació dels sindicats, que han recorregut a la vaga com a mitjà de pressió per parar la reforma. Però la fragmentació política al Parlament fa impensable que no pugui tirar finalment endavant tret que abans es trenqui la coalició, vista com un experiment de vida breu des del principi per la rivalitat entre faccions.

Durant la campanya de les últimes eleccions, un politòleg israelià va opinar que la dreta i els seus eventuals aliats són enemics de si mateixos. Més que el fracassat experiment centrista, més que la debilitat de l’esquerra a la desbandada, va veure en la tosquedat i radicalitat dels seus projectes de futur el risc d’un ràpid procés de descomposició i d’un agreujament de les tensions socials. Confirma tal teoria l’envergadura i continuïtat de les manifestacions, el descontentament d’alguns socis de Netanyahu i la impressió que qualsevol modalitat de marxa enrere porta sens dubte a una crisi de Govern irresoluble, a endinsar-se en una crisi d’identitat mai abans vista.