L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Oda minúscula a les aranyes
Sobre el concert de la ‘cantaora’ Mayte Martín a Santa Coloma
M’assec a la taula d’hora. Obro la llibreta blanca, un suposat dietari de foteses que m’interessa, i en aquell instant, en el mateix gest d’obrir-la, salta una aranya rossa, de potes llargues, àgil, espantadíssima. No la mato, la deixo escapar, buscar-se un altre amagatall. ¿Per què va escollir el meu quadern? A l’última pàgina escrita, on dormisquejava el bitxo, apareix la cita d’un llibre que m’havia recomanat un escriptor molt savi, una frase que diu: «La literatura no és sinó el lliscar del temps sobre les coses».
Entretots
No la mato perquè em cauen simpàtiques, les aranyes. Pacients, protectores, netes, treballadores, indispensables. Eternes teixidores del vel de les il·lusions. També, intimidadores, destructores. L’estiu passat, en un poblet de Navarra, em vaig quedar embadalida una bona estona observant com una d’elles es menjava el borinot que havia atrapat la seva teranyina, el centre del món. I vaig admirar l’escultura que presideix l’entrada del Museu Guggenheim de Bilbao, un aràcnid colossal, de gairebé nou metres d’alçària, obra de la franco-nord-americana Louise Bourgeois, feta de bronze, marbre i acer inoxidable, i que va anomenar ‘Maman (‘Mare’). La mare de l’artista era teixidora/restauradora en un taller de tapissos.
UN LLOC ABANDONAT
¿Per què el quadern blanc? Se m’acuden una pila de llocs més segurs que la meva llibreta per niar o dormir, ja que la utilitzo bastant. ¿O no? Potser l’aranya rossa va voler enviar un senyal, l’avís que fa una setmana llarga que no hi anoto res, que he d’apuntar una idea abans que toquin a sometent les campanes de l’oblit. A les pel·lícules, als contes, als còmics, les teranyines només broten a les cases abandonades. I als jardins amb rates.
Es va produir dissabte de la setmana passada, al Teatre Josep Maria de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, on la ‘cantaora’ Mayte Martín va oferir un concert dins del festival Flamenc-ON. Quin coll, quin cant tan serè, quin fraseig de vidre, còdol i aigua. La seguidilla, la ‘media granaína’, la soleà: «‘Si yo pudiera ir tirando / las penitas mías a los arroyuelos’».
Vaig tancar els ulls i va encendre’s la guspira: vaig sentir dins de la seva la veu del meu avi, un diumenge de primavera, mentre esperàvem que estigués a punt l’arròs. L’avi es va acostar a la finestra, va apujar la persiana verda perquè entrés més llum i va lligar la corda verda a l’anell de la falleba, com l’aranya nua el fil de la vida que ens porta. Ens vam recolzar a l’ampit. Contemplàvem el carrer buit escoltant flamenc en una d’aquelles cintes de gasolinera. Gràcies, Mayte.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
