Recursos hídrics Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un segle assedegat
Cal despertar de ‘la gran il·lusió de l’aigua barata’, renaturalitzar cursos i aparcar la nostàlgia dels pantans
Les simplificacions mai són bones, però sobre la crisi climàtica hi ha una dita que es mostra avui més certa que mai: la mitigació va d’energia, i l’adaptació d’aigua. Sense caure en reduccionismes, sí que podem convenir que la qüestió energètica és el pilar sobre el qual s’ha de sustentar una dràstica disminució d’emissions, mentre que la gestió de l’aigua dolça serà l’element fonamental sobre el qual garantir l’adaptació dels territoris a un clima cada vegada més caòtic i extrem.
Les sequeres no tenen una única dimensió, ja que es pot parlar de sequera meteorològica (escassetat de precipitacions) i també d’hidrològica, que implica la disminució de la disponibilitat d’aigua. És en aquest punt en el qual es troba Catalunya, a l’espera que les pluges primaverals ens ajudin a esquivar aquest moment crític. No obstant, i tot i que així fos, la gestió de l’aigua en un context de canvi climàtic requereix mirar més enllà de la pròrroga de les precipitacions estacionals.
Algunes dades són esperançadores: Catalunya és una de les comunitats autònomes amb menor consum d’aigua per càpita i dia, i el cas de Barcelona és particularment exemplar, amb tot just 106 litres diaris per habitant (la mitjana estatal és de 133), quan a principis de segle era de 135. No obstant, i tal com recorda l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, tan sols l’11,6% del consum d’aigua és domèstic; les tres quartes parts del consum (més del 72%) corresponen als usos agrícoles.
Per encarar un segle XXI en el qual la disponibilitat d’aigua es veurà seriosament compromesa en el Mediterrani necessitem adoptar nous enfocaments de governança, amb més participació ciutadana i mecanismes de decisió radicalment democràtics. Això ha de portar a, en primer lloc, plantejar-nos si les confederacions hidrogràfiques, creades fa gairebé cent anys (el 1926), continuen sent el marc adequat per abordar la gestió a nivell autonòmic i local. En segon lloc, despertar del que el reconegut ecòleg i expert en zones àrides Fernando T. Maestre qualifica com «la gran il·lusió de l’aigua barata», que segons la seva opinió «ha fet que ens acostumem a no pagar el que val». En tercer lloc, seguir apostant per la ciència i la investigació, però sense caure en tecnooptimismes que es tornin miratges al mig del desert. L’aigua dessalada i la regenerada juguen i continuaran jugant un paper essencial, però no ens solucionaran el problema per si soles.
Molt menys servirà enyorar els pantans, estructures que, malgrat el seu paper crucial en les dècades passades i també en l’actualitat, alteren de forma irreversible els cursos dels rius i els seus usos. Per contra, seran essencials les actuacions de renaturalització de cursos i marjals, perquè la natura és la nostra millor aliada davant les condicions canviants que imposa el canvi climàtic.
En la tercera dècada d’un segle assedegat, serà crucial planificar i repartir el recurs més essencial de tots, sempre des de la perspectiva del benestar col·lectiu i la justícia social. Ens hi va el futur.
