Pensar lent i garbellar

En els temps més recents, 'L’Avenç' s’havia anat convertint en un referent cultural en l’ambit europeu, amb una gran càrrega literària i amb una doble estratègia editorial. Primer, comptar amb col·laboradors permanents o esporàdics que ajudaven a bastir un calidoscopi de múltiples colors, amb fragments dispersos de vidres i miralls que confegien un tot coherent. Després, proposar un debat (amb dossiers i entrevistes) sobre la contemporaneïtat, a partir del treball de (¡només!) tres persones: el mateix Muñoz, Núria Iceta i Natàlia Bascones.

En l’acte de la medalla, aquesta litúrgia funerària en què el mort resplendia encara com un patrimoni singular i únic del nostre microcosmos polític, social i cultural, no recordo qui va fer un elogi del paper ("comprenem millor les coses si les llegim així") i, en paral·lel, de la necessitat de «pensar lent», d’assumir, en èpoques de desorientació ideològica, instruments que facin que ens aturem uns instants, que garbellem amb serenor entre objectes de grandor desigual. Això és el que feia ‘L’Avenç’. Això és el que trobarem tant a faltar.

Fa poc més d’una setmana, ‘L’Avenç’ va rebre, en el Saló de Cent, la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona. Es respirava un cert aire de funeral –ho comentava tothom i després es van fer ressò les cròniques, la mateixa Ada Colau va dir que no s’havia d’entendre el reconeixement com un acte pòstum–, amb una distensió fins a cert punt irònica, distanciada, intel·lectual, però amb notables dosis de lament i tristesa. «És un goig i un dolor», va proclamar Josep M. Muñoz, que ha sigut el director de la revista en les dues últimes dècades, fins aquest número de comiat, el 500. Després de 46 anys d’existència, una publicació que va començar amb vocació historicista i de redreçament del llegat catalanista, ara diu adeu, enmig de proclames laudatòries i bones intencions que, pel que sembla, no podran evitar el tancament definitiu. Goig de l’homenatge i dolor del comiat. "Satisfacció i lament", com va dir Muñoz.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En els temps més recents, ’L’Avenç’ s’havia anat convertint en un referent cultural de nivell europeu, amb una gran càrrega literària i amb una doble estratègia editorial. Primer, comptar amb col·laboradors permanents o esporàdics que ajudaven a construir un calidoscopi de múltiples colors, amb fragments dispersos de vidres i miralls que confeccionaven un tot coherent. Després, proposar un debat (amb dossiers i entrevistes) sobre la contemporaneïtat, a partir del treball de (¡sol!) tres persones: el mateix Muñoz, Núria Iceta i Natàlia Bascones.

En l’acte de la medalla, aquesta litúrgia funerària on el mort resplendia encara com un patrimoni singular i únic del nostre microcosmos polític, social i cultural, no recordo qui va fer un elogi del paper ("comprenem millor les coses si les llegim així") i, en paral·lel, de la necessitat de "pensar lent", d’assumir, en èpoques de desorientació ideològica, instruments que facin que ens aturem uns instants, que crivellem amb serenitat entre objectes de desigual mida. Això és el que feia ‘L’Avenç’. Això és el que trobarem tant a faltar.