Superilles, una nova sensibilitat urbana

Les nostres ciutats estan malaltes, han crescut de manera desordenada i errònia. Cal guarir-les. És prioritari, perquè sabem que a les grans urbs és on s’està acumulant la població mundial. Fer-ho de manera no cancerosa és la preocupació de molts experts i científics, però la seva veu ha quedat asfixiada per l’obsessió pel creixement i un equivocat concepte de progrés exclusivament economicista. Però ara tenim una certesa terrible: el col·lapse pel canvi climàtic, que ens apressa a protegir-nos. També tenim una altra dada científica irrefutable, la contaminació ens perjudica greument i genera malalties i mort, aquí mateix, a Barcelona, cada dia. Un miler de morts prematures segons l’ISGlobal.

Davant aquest panorama nefast, fa anys que moltes ciutats del planeta temptegen experiències per canviar el seu rumb. Però fins ara només han posat tiretes i han pres aspirines. Ara es fa necessari passar a l’acció amb determinació i pressa. Ho està fent Nova York, que ha aconseguit pacificar ni més ni menys que Times Square, el cor de Manhattan, on el trànsit ocupava el 90% de l’espai, tot i que només transportava el 10% de la gent. Donald Trump va bramar dient que sense estar ple de cotxes Times Square ja no era Times Square. Això dona compte de quin grau de submissió tenim per l’establert. Però una enquesta va demostrar que el 73% dels ciutadans ho aprovaven, i a més el comerç, beneficiat, ho va celebrar.

A París s’ha plantejat el paradigma de la ciutat dels 15 minuts, que aquí ja disfrutem de facto. També estan en marxa els ‘kiezblocks’ a Berlín, el ‘supergrätzel’ a Viena i els ‘park blocks’ a Los Angeles. Altres avenços arriben de València, Bogotà, Copenhaguen, Quito... L’innovador concepte de superilla, ideat aquí a Barcelona per Salvador Rueda, ha servit de model inspirador a molts d’aquests llocs. A diferència d’altres disciplines competitives, aquí les ciutats s’han copiat i s’han deixat copiar amb molt de gust, han compartit experiències. Un agermanament entre urbs substitueix l’antiquada rivalitat per la cooperació. Que Madrid continuï asfaltant i talant arbres no ens alegra perquè els guanyem en el rànquing urbà, sinó que ens entristeix per la seva gent.

La nova sensibilitat urbana forma part d’una tendència internacional de prioritzar l’aspecte social. És una força potent, optimista i decidida a canviar la realitat, malgrat enormes resistències. Totes les promeses futuristes que el desenvolupisme tecnicista havia anat receptant per a la ciutat han fracassat. Per això cal passar de pantalla. La llibertat de mobilitat no és poder arribar amb cotxe a tot arreu, sinó poder arribar a tot arreu de totes les formes, segons les prioritats. No hi ha res contra el cotxe, fantàstic artefacte de mobilitat, tan sols cal jerarquitzar la seva preeminència i fer-lo innocu per a la salut.

Notícies relacionades

Barcelona firma un acord amb 12 ciutats europees per seguir amb la filosofia de les superilles

Nuclears, reobrir el debat

Per tant, el principal problema dels eixos verds barcelonins que ara s’han mig inaugurat és que només en siguin dos. I només unes quantes places entre xamfrans. Encara hi continua havent molt asfalt i poc verd. Necessitem un enorme dosser de vegetació per absorbir la pol·lució i evitar cremar-nos al caminar quan el sol s’intensifiqui. I els que pensin que els eixos verds beneficiaran uns quants tenen raó. Per tant, han d’exigir al pròxim ajuntament que estengui el benefici per tota la ciutat. Els 21 eixos previstos queden curts. Qui ha provat el que és bo en vol més, tots els veïns tenen dret a disfrutar del carrer. La seva utilitat ja està assajada i comprovada. I sí, el trànsit, en certa mesura, s’evapora quan hi ha una alternativa. Quan es pot anar caminant amb tranquil·litat i seguretat als llocs. Quan es preserva el comerç minorista de proximitat. Quan els carrers reviuen.

Els pessimistes que pronostiquen grans desastres per a penes haver pacificat dos miserables carrers dels 4.518 que tenim veuran com es desmunta el seu temor quan hi passegin. És un tema de sintonia generacional. L’esperit del temps. Quan, d’aquí a uns anys, algú vegi una foto de com era la Meridiana i com és ara no s’ho creurà. I si li diuen que abans hi havia un tambor elevat de formigó al parc de les Glòries, amb quatre carrils que vorejaven els edificis en ple segle XXI, pensarà que va ser fruit d’algun malson. I crec que ciutats artificials com Dubai, on no hi ha carrers, quan hagin malversat tots els seus petrodòlars, es desertitzaran de gent. Fugiran a la recerca de ciutats on la mixtura d’usos propiciï una bona vida. No hi ha marxa enrere; això no ha fet més que començar. L’‘hurmanisme’.