El subterfugi

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa uns dies estava llegint un llibre quan de sobte vaig aixecar el cap i vaig anunciar: «Faré un pa de pessic». Estava sol i em vaig sorprendre, perquè no vaig endevinar a què venia allò. La frase es va desfer en l’aire, com moltes de les perífrasis que comencen amb un «faré...», i continuaré llegint. Però als 20 minuts, mentre em rentava les mans i em mirava al mirall, em vaig dir: «Faré un pa de pessic, em cago en la puta». Això ja era una altra cosa. Potser anava de debò. Lamentablement, vaig consultar el rellotge i ja arribava tard a recollir la meva filla a l’escola. A la tornada, com si no pogués treure’m el dolç del cap, em vaig tancar a la cuina i vaig trucar a la meva filla. «Helena, digues-me la veritat, ¿tu què saps de pans de pessic?». No només no es va encongir d’espatlles, que és el que hauria fet jo, sinó que em va veure venir. «¿Per què, en faràs un?» Vaig posar cara de «lògicament» i ella em va tornar un gest gairebé de pena, i va comentar: «Papa, no et compliquis».

Vaig buscar una recepta abans de desinflar-me, i vaig seguir els passos més o menys al peu de la lletra. El fracàs va ser total. Però abans que la meva filla ho advertís, vaig baixar a la pastisseria i vaig comprar un pa de pessic de llimona, que li vaig presentar sense comentaris. Després, em vaig quedar pensant que l’argúcia és gairebé un examen moral. Em vaig animar dient-me que, en última instància, és una solució per a un minut concret, i que la vida està plena de minuts i que un de sol no significa res.