Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Podem, un aliat molest però necessari
Convé no oblidar la tendència suïcida de l’esquerra de l’esquerra, incapaç, de vegades, de superar diferències menors
Encerten els que diuen que Pedro Sánchez aposta per Yolanda Díaz com a complement electoral per als comicis generals del desembre i també els que asseguren que a la líder de Sumar li interessa deixar passar temps per veure si el potencial negociador de Podem es va debilitant abans d’asseure’s a negociar les llistes. És així. El president del Govern prefereix la vicepresidenta segona, com es va demostrar amb l’oportunitat que li va oferir en l’esperpèntica moció de censura de Vox, abans que les ministres de Podem, Ione Belarra i Irene Montero. I és comprensible. Díaz és dura en la negociació i intensa en la defensa de les seves propostes, però és lleial, i fins i tot carinyosa, en el tracte públic amb Sánchez i els ministres socialistes, a més d’haver sumat per a ella i per al Govern una àmplia llista d’èxits al capdavant del Ministeri de Treball. No hi ha millor tiquet electoral, per tant, quan el líder socialista sap que a una part del seu electorat, i dels barons i veterans del PSOE, els irrita que s’hagi coalitzat amb Unides Podem per governar, tot i que, com es va veure després de la doble convocatòria electoral del 2019, no tenia cap altra opció. El president és conscient que més enllà d’algunes qüestions de principis, el que enerva particularment aquestes persones són les actituds agressives i fins i tot ofensives dels dirigents de Podem envers Sánchez i els socialistes. Ha constatat, a més, que no és només això el que els reforça argumentalment contra la coalició, sinó que els indignen també les seves polítiques, perquè hi ha massa gent que no entén ni la llei del ‘només sí és sí, amb els seus efectes indesitjats, ni la llei trans, per exemple.
Això no passa amb Díaz. Si hi ha fuga de votants del PSOE al PP no és ni per la reforma laboral, ni per la pujada del salari mínim ni pels ertos, totes, mesures aplaudides pels votants i els notables socialistes, ni òbviament per la manera amable que té la vicepresidenta segona de relacionar-se amb la resta del Govern. I, com que Sánchez ha tingut la sinceritat d’admetre que el seu objectiu és repetir la coalició progressista –conscient que si pot continuar governant serà pràcticament impossible fer-ho en solitari–, és lògic que desitgi deixar clar des del primer moment que amb qui vol repetir és amb la candidata de Sumar i eludeixi admetre que també hi hauria ministres de Podem si es reedita l’aliança governamental. Es podria dir que per a tots dos, per a Sánchez i Díaz, Podem és un destorb, malgrat que tots dos són conscients que la concurrència d’aquest partit a unes llistes unitàries és imprescindible. Està més que demostrat que dividir el vot de l’esquerra és demolidor per als seus interessos electorals, perquè la fragmentació desmobilitza els votants i polvoritza el vot fins a convertir-lo en gairebé inservible a l’hora d’obtenir escons. Saben, per això, que el més convenient és la incorporació del partit de Belarra a les candidatures de Sumar. És difícil, si no, que els comptes surtin i donin la majoria necessària per continuar en el poder. Però, abans d’asseure’s a negociar seriosament, Yolanda Díaz vol deixar passar les eleccions del 28-M, en les quals Podem podria tenir un resultat mediocre –podria, per exemple, desaparèixer de l’Assemblea de Madrid–, i veure si això minva la seva capacitat per imposar a ella les seves condicions. Ja ho va dir en la presentació de la seva candidatura, a la qual no va acudir la cúpula de Podem, que s’han acabat les tuteles.
En qualsevol cas, no serà una negociació fàcil. Perquè Podem es reconeix com el partit que ha transformat en bona mesura la política espanyola en l’última dècada, el que va fer vicepresidenta Díaz –nomenada digitalment per Pablo Iglesias– i el que té l’estructura organitzativa més forta de la dotzena de formacions que s’agrupen entorn de Sumar, moltes de les quals són les seves escissions o eren les seves confluències. I Podem exigeix que se li reconegui aquest paper i aquesta força. No obstant, convé no oblidar la tendència suïcida de l’esquerra de l’esquerra, incapaç, de vegades, de superar diferències menors per unir-se en una causa comuna i tan temptada, però, de fer caure tot el tinglado tot i que sigui a costa de quedar sepultada sota la seva runa. Com el bíblic Samsó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
