Context Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El meu detestat, el meu admirat Picasso.
Picasso sempre m’haa caigut malament. Em semblava un envanit, un sobrat que s’havia cregut el rol del geni universal (com si en la soledat de les misèries de cada un algú pogués creure’s una estupidesa com aquesta), un home ridícul amb samarreta de mariner i calba lluent. Quan es va publicar que, a més, era un masclista i un misogin, només vaig poder pensar: em quadra amb el personatge. No només va néixer en temps d’esplendorós masclisme i va ser un seductor incansable, sinó que també va ser un home intens (jutgin-ho vostès mateixos: va deixar 13.500 quadres, 34.000 il·lustracions, 100.000 gravats i vuit amants conegudes, les vuit interessants, intel·ligents i talentoses). Admiro Picasso profundament. Recordo la commoció que vaig experimentar la primera vegada que vaig contemplar el Guernica. L’alegria immensa de poder mostrar-lo als meus fills. L’enlluernador descobriment dels esbossos i les fotos que mostren la gestació de l’obra. La muda impressió que em va produir descobrir Les senyoretes d’Avinyó en una paret lateral del MoMA de Nova York. O la quantitat de vegades que he passejat per les sales del Museu Picasso barceloní, moltes vegades en companyia. Totes, i moltes més, formen part de l’àlbum de la meva vida. Cada vegada que les veig cobra més sentit el fet que continuïn allà, en la meva memòria i en la meva emoció.
Hi deu haver qui vegi una contradicció en el que acabo d’escriure. A mi no m’ho sembla. Permeto que l’art m’emocioni, malgrat tot el que sé del creador. Saber-ho em proporciona un altre plaer: el del coneixement, que procuro que no acabi en judici. Jutjar és més fàcil que comprendre. Si cregués en algun Déu li demanaria que em salvi de jutjar amb gratuïtat, de creure’m en possessió de qualsevol veritat, de defensar-la des de qualsevol tribuna. També d’atendre judicis virals, opinions emprenyades, tendències dominants sense permetre que cap dubte, ni que sigui ínfim, es filtri per les escletxes d’allò que creia ferm com una roca. Prefereixo dubtar que veure-ho tot clar. De la mateixa manera, reclamo el meu dret a ser humanament contradictòria, imperfecta, incomprensible, rebutjable en algun dels meus molts i molt incongruents aspectes. Com les persones a qui conec. Com Pablo Picasso.
Així que, en conclusió: pot ser que Picasso fos un indesitjable, fins i tot un autèntic fill de puta, però això no canvia gens ni mica el torrent d’emocions que sento al contemplar la seva obra. Una mala persona –o una persona difícil, acomplexada, insuportable...– pot ser un pintor únic. I, de fet, m’encanta que ho sigui, perquè l’art ha de servir per contravenir allò correcte, normatiu, per trencar motllos. M’afegeixo als que exigeixen la revisió del talent i l’obra d’aquestes vuit formidables dones a les quals, diuen, va maltractar. Però vull que la revisió sigui honesta i rigorosa per evitar que aquestes vuit magnífiques siguin tan sols les vuit dones a qui Picasso humiliava. I vull que això passi més enllà de les sales plenes de quadros de Picasso, més enllà del centenari i de les celebracions de l’any picassià. I, mentrestant, vull el meu Picasso de sempre. El meu detestat, el meu admirat Picasso.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
